Va haver-hi pressions polítiques perquè el diari Manresa, la premsa local del règim franquista, no publiqués el reportatge sobre el Xup el 1974. Les condicions de vida eren tan deplorables que l'alcalde Ramon Soldevila pensava que si es publicaven les fotografies dels edificis i els carrers, la ciutadania s'escandalitzaria i exigiria millores davant les pèssimes infraestructures del barri. El diari no va cedir a les pressions. El reportatge, signat pel periodista Josep Maria Bertran Teixidor, va aparèixer a les pàgines de la publicació i, efectivament, va significar un abans i un després. A la denúncia de la premsa s'hi va afegir la d'arquitectes que es van posar les mans al cap en veure la mala qualitat del material amb què es van construir els edificis. Ton Baraut en va ser un dels que van alçar la veu. El periodista i l'arquitecte van fer el pregó de les festes del Xup aquest dissabte a la nit tot recordant la seva aportació en la millora del barri.

«El Xup, tot i ser al terme municipal de Manresa, és situat a 2,3 quilòmetres de la ciutat i als inicis un era barri desconegut per a la majoria dels ciutadans i ignorat per la classe dirigent», recorda Bertran. Faltava un any per a la mort de Franco, però la dictadura es mantenia implacable -tot i l'oposició clandestina creixent i les demandes d'obertura- i les esferes de poder es mantenien opaques també a nivell local. «Vam demanar tenir accés a les certificacions d'obra, però no ens van deixar veure-les. No només els edificis estaven mal acabats, sinó que havien utilitzat material precari per a la construcció. Els pisos no complien els criteris d'habitabilitat i això suposava un greu problema per a la convivència, i és que les cases tenien filtracions d'aigua en les cobertes i a les façanes», recorda Baraut, que estava a punt d'acabar la carrera d'Arquitectura i, juntament amb altres companys, tenia «ganes de canviar el món».

Una gestió opaca

El Xup es va començar a construir el 1965 i durant cinc anys l'organisme Obra Sindical del Hogar i de Arquitectura (entitat adscrita a la delegació nacional de sindicats de la Falange) va aixecar 480 habitatges, 32 locals comercials i quatre habitatges de porteria. Unes obres que teòricament van costar 72.343.161 pessetes de l'època (434.791,15 euros), però Baraut, que va estudiar partida per partida el projecte, assegura que no se'n van gastar ni una tercera part. «El projecte especificava que s'havia emprat un material que no corresponia a la realitat», diu.

Baraut assessorava, juntament amb Quico Mestres -responsable tècnic d'Urbanisme a l'Ajuntament que va morir el 2013- i Joaquim Garcia -actual regidor a l'oposició del PSC, exresponsable d'Urbanisme en els governs de Jordi Valls-, els responsables de les associacions veïnals que s'estaven creant en aquell moment a la ciutat. També hi participaven altres arquitectes.

Les escales feien molta pudor i van comprovar que els soterranis dels blocs de pisos no estaven pavimentats, sinó que hi havia terra, i que en realitat no havia clavegueres, sinó unes arquetes connectades a les canonades. «Les arquetes estaven desmuntades i hi havia una autèntica piscina de merda», afirma Baraut. Les obres de remodelació que va afrontar l'Obra Sindical del Hogar el 1974 no responien a les urgències de l'informe i els veïns es queixaven que estaven fent uns pegats que en realitat no resolien els problemes de la humitat.

Les obres rehabilitació que realment van ajudar a millorar els edificis no arribarien fins al 1979, després d'anys d'insistència per part dels veïns i els joves arquitectes que els assessoraven. Aquell any, el ministeri d'Habitatge va acceptar la col·laboració de Baraut, entre d'altres, per executar les obres, que van tenir un cost tres cops superior als treballs de construcció de feia poc més d'una dècada.

La confiança dels veïns

Josep Maria Bertran va obrir el diari local als carrers de Manresa a través d'una sèrie anomenada Els barris són notícia. El repte no només era convèncer els responsables de la publicació que apostessin per la sèrie, sinó guanyar-se la confiança dels responsables veïnals a uns periodistes que escrivien al diari del règim. «El primer cop que vaig anar al Xup tenia por. No sabia si ens acceptarien a les assemblees del barri, però dirigents de l'associació com Joaquim Vizcaíno i Manuel Ramos, entre d'altres, ens van donar confiança», explica.

L'alcalde Soldevila va pressionar la direcció del diari per eliminar la iniciativa periodística, sobretot perquè en el reportatge del Xup es donava veu als dirigents veïnals, alguns dels quals eren sospitosos de simpatitzar amb amb partits polítics i sindicats clandestins. Però la direcció del Manresa va continuar apostant pel reporterisme. «M'acompa-nyava el fotògraf Manolo Sánchez, que els dies festius anàvem a tres o quatre barris per parlar amb gent», recorda.

Al Xup, un barri d'immigrants provinents d'altres zones de l'Estat espanyol, els veïns no només havien de lluitar pels serveis més bàsics. L'estigma era total.

Ara, quan el periodista Bertran i l'arquitecte Baraut es passegen pel barri se senten orgullosos d'haver contribuït a la millora de les condicions de vida del Xup. «És un barri normal, amb els mateixos problemes que els altres. Tot i que estiguin a més de dos quilòmetres de Manresa, hi ha combinacions. Abans no hi havia absolutament res», indica Bertran. «A nivell arquitectònic no s'hi pot fer gairebé res més perquè ja estan mal fets des del principi. Ara és un barri digne», afegeix Baraut. El més important per a tots dos és que «ara els habitants del Xup no se senten avergonyits de viure-hi».