Pocs dies després de néixer Pere Roca Rodríguez, que ara té 35 anys, va tenir convulsions. A partir del tercer mes els pares van notar que no responia d'una forma normal als estímuls. A partir d'aquí li van fer tot tipus de proves mèdiques fins que li van detectar una malaltia neurològica greu semblant a una paràlisi cerebral.

És dependent al 100 % per fer qualsevol activitat. No camina. No parla. No es comunica. Però els seus pares li coneixen la mirada. «És molt tranquil», afirmen Marisa Rodríguez i Pere Roca, de Santpedor, «però notes quan no està bé o no es troba bé. Amb la mirada, amb el seu posat. Encara que mai no plorarà, mai no et dirà res, i això és un hàndicap molt important».

Expliquen que la notícia de la malaltia del seu fill «ens va afectar, per descomptat», però que es van imposar el propòsit d'assumir-ho amb tranquil·litat i certa naturalitat. «Passa això, ens necessita i, per tant, farem tot el que necessiti», relata Rodríguez.

Desemparats

35 anys enrere, amb un nadó amb una discapacitat severa va començar un altre periple per a la família Roca-Rodríguez. «No hi havia res per atendre'ls. Cap tipus d'estimulació. Ens vam sentir totalment desemparats i ens demanàvem com era possible que no hi hagués res. Vam trucar a tot arreu», fins que la família, juntament amb una altra i dos professionals, van decidir posar en marxa un centre d'estimulació pel seu compte.

Va ser l'embrió del CDIAP, Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç. Marisa Rodríguez en va ser la primera presidenta.

Comenta que des del primer moment «hem volgut actuar de la manera més normal possible dins l'anormalitat. Sempre l'hem tret a passejar, hem sortit, hem anat a tot arreu, de vacances, a espectacles infantils... Tots els caps de setmana ve a casa. Ens condiciona, però no hem deixat de fer coses», diuen. «Ens dona tranquil·litat i naturalitat, que és el que busquem».

Va entrar al parvulari de l'escola Riu d'Or de Santpedor. D'aquí va passar al centre escolar d'Ampans. «Vam estar molt contents, però cada etapa és com un sotrac per a la família. Vam marxar plorant el dia que el vam deixar a l'escola especial». Després va començar a anar al centre de dia de la Julio Payàs, i quan es va ampliar va entrar a la residència.

Aquesta naturalitat de la qual parla la família Roca-Rodríguez també l'han transmès a la germana del Pere. «Quan vam tenir la nena ens vam plantejar com li ho explicaríem. I vam dir que no li havíem d'explicar res. Que ens veuria a nosaltres i com ens veiés, faria. I efectivament així ha estat».