Una de les situacions més singulars de l'espai públic de Manresa és la del parc dedicat al pintor Vila Closes, al barri de la plaça Catalunya.

Conegut pel malnom de parc de les gàbies per veïns que el van considerar un nyap i van votar a favor de retirar les estructures metàl·liques instal·lades per geometritzar la vegetació, l'espai compleix 9 anys en terra de ningú.

Només cal fer-hi un volt per veure que malgrat haver costat més d'1,6 milions d'euros (entre obres i reformes) roman infrautilitzat, tot i que té més requesta que temps enrere.

Es fa servir, però es podria utilitzar molt més i de forma més adequada, ja que no va ser pensat per enfilar-se a les reixes o jugar a pilota aprofitant que es troba enclotat i delimitat en bona part del seu perímetre per parets altes.

Està cobert a mitges de vegetació, una situació que, per una banda, mostra que després de 9 anys encara no s'han assolit els objectius marcats per configurar un pulmó verd, però com que s'han retirat part de les estructures metàl·liques per geometritzar la vegetació no se sap quin seria el seu aspecte actual si no s'hagués fet.

La construcció havia de solucionar la manca d'espais verds del barri, però el parc va ser mal rebut per una part del veïnat que va deixar ben clar que no complia les expectatives.

L'Ajuntament va pactar les obres de remodelació de l'espai amb la Comissió del Parc Vila Closes i l'associació de veïns. El projecte de remodelació va ser ratificat pels veïns en la consulta popular celebrada l'octubre del 2012.

A hores d'ara no s'han acabat de retirar les estructures metàl·liques per manca de finançament. Es tracta d'una actuació que no ha arribat a ser ni carn ni peix, de la qual ara es compleix el novè aniversari.

El 2009, l'Associació de Veïns de la Plaça Catalunya va mostrar el seu rebuig a «tota la ferralla instal·lada». Es referia a les pèrgoles i umbracles metàl·lics, dissenyats i instal·lats per conduir la vegetació i donar al parc un caràcter singular.

D'altra banda, cal recordar que fa 9 anys l'Ajuntament va advertir que no s'hi valia fer un judici sumaríssim a l'equipament sinó ser conscient que es tractava del parc més singular de la ciutat. Explicava que si l'operació es mirava a curt termini, el seu punt feble era que estava dissenyat per donar forma a l'arbrat i crear murs vegetals. Sense verd no tenia sentit i la vegetació necessita temps per créixer.

El que fa 9 anys semblava un garbuix d'estructures metàl·liques dintre de les quals es van plantar arbres, que causava la sensació estranya de natura engabiada, ara és un espai amb una bona presència de verd i ombra. Malgrat que el seu disseny en espais diferents volia aprofitar al màxim el terreny disponible, 3.000 metres quadrats, i donar la sensació d'un recorregut més llarg, la realitat és que no hi ha precisament bufetades per passejar-hi.

Caldria veure com hauria estat jutjat si s'hagués vist amb els ulls d'ara. També cal dir que al llarg dels anys un dels comentaris dels veïns que més s'ha pogut escoltar és que el que volien era molt més senzill que tot això: un espai digne amb arbres, gespa i bancs.