Quan l'estudiant manresana Núria Casas va decidir fer el seu treball de recerca de batxillerat sobre la guerra civil no s'imaginava que acabaria descobrint secrets de família: que un besavi seu va estar empresonat en un camp de concentració franquista; que un tiet avi és un dels milers de desapareguts de la guerra i que la seva àvia, quan era petita, i la seva família va viure exiliada uns anys a França fins que van poder tornar.

La família de Casas no sabia tots aquests detalls. Els protagonistes no n'havien parlat mai. Fins ara. En un primer moment per por «a causa de la repressió perquè van rebre per totes bandes», pensa Casas. Després potser perquè van preferir oblidar.

Tot va començar quan parlant del treball a casa sobre la guerra civil «va arribar la meva iaia», Presentación Blasco, que actualment té 84 anys. «Llavors em va portar un paper que posava que el meu besavi havia estat en un camp de concentració». També 2 fotografies. La d'un tiet de l'àvia, que va morir a la guerra però no se sap on, i la d'un home que va acollir la família a França. «Vaig quedar impressionada. No en sabia res. La meva mare tampoc», assegura.

Aquests fets es van convertir en el motor del treball de recerca. «Vaig decidir investigar què els va passar». Explica que «necessitava demanar coses a la meva àvia perquè em donés pistes. Sempre que parlàvem arribàvem a un punt en què deia que d'això ja feia molt temps i que no calia parlar-ne. I es posava trista».

Presó i exili

Casas va poder saber que el seu besavi i pare de la seva àvia, Manuel Blasco, es va amagar per no haver d'anar al front. Quan les tropes franquistes van entrar a Barbastre, on vivia, el van empresonar i el van enviar al camp de concentració de A Pobra do Caramiñal, a Galícia. Va estar-hi poc més d'un any empresonat.

Va trobar, també, un document on consta que l'exèrcit republicà va mobilitzar el seu tiet avi, però «no sabem on va morir ni com».

Va investigar també on s'hauria exiliat la besàvia de Núria Casas i els seus 5 fills, entre els quals l'àvia Presentación, que llavors tenia 4 anys. Per això no recorda gaires coses.

L'única pista que tenia era la foto antiga de l'home que els va acollir. Al darrere hi ha escrit amb llapis el que sembla el nom del poble on s'haurien refugiat. Però no es veu clar i està mig esborrat. Casas ha arribat a la conclusió que podria ser Millars, a prop de Perpinyà. «Sabem que van ser a Tortellà abans de creuar la frontera perquè en tenim documents. I la ruta que seguien els exiliats els podria haver conduït a Millars. Tindria lògica». Ha demanat documentació a l'Ajuntament d'aquesta població, però «he de buscar més».

A Millars s'hi haurien estat entre 2 i 5 anys, i després es van reunir amb el seu besavi i pare de les 5 criatures novament a Barbastre. A partir d'aquí va començar el silenci fins que amb el treball, que ha titulat precisament Silenciats, es narra la història.

Casas afirma que a l'àvia Presentación «li ha agradat molt que hagi fet aquesta recerca. Quan obtenia informació s'hi interessava i estava contenta. També arran d'això ha recuperat alguns records». En l'àmbit particular afirma que li ha quedat una sensació adredolça. «D'una banda estic contenta d'haver ajudat la meva àvia, però crec que li ha causat una mica de dolor recordar el passat. També penso que s'ha calmat en saber segons què. I d'altra banda veig que hi ha molta feina per fer i molt per saber sobre la guerra».

La recerca de Casas es divideix en dues parts. A la primera tracta el tema dels camps de concentració, l'exili i els desapareguts, i les fosses comunes. Per suposat també narra el cas de la seva família. I a la segona part reflexiona sobre la percepció que es té en l'actualitat de la Guerra Civil Espanyola.

El treball li va valer un premi Baldiri Reixac. Ha estudiat al Pius Font i Quer i el curs vinent començarà a l'Escola Superior de Música de Catalunya.