Es diu Uchi, quan el crides, si no està menjant, ve corrents a saludar-te, i no és ni un gat ni un gos. La mascota, de 120 quilos, que té la família de la manresana Maria Ferrer en un terreny amb una bassa, una caseta i espai per jugar és un porc senglar. Després de 5 anys, no se'n poden continuar fent càrrec perquè es queden sense terreny i busquen nous amants dels animals perquè el cuidin i l'estimin.

«Un dia el meu marit va anar a buscar bolets. Al mig de la carretera es va trobar el porc senglar a terra amb la seva mare, que estava greument ferida, i va decidir portar-lo a casa», explica Ferrer. Al principi l'animal era molt menut. No van pensar a quedar-se'l, ja tenen un gos i tampoc tenien l'espai necessari, però amb els dies «li vam agafar afecte i ara ens l'estimem molt», destaca.

Els primers 6 mesos l'Uchi va viure al pis de la família, situat al Xup de Manresa. Però es va anar fent gran i li van haver de buscar un altre espai on viure. Molt a prop del barri, a menys de dos minuts en cotxe, van trobar una casa que els va llogar un tros de parcel·la on durant els últims 5 anys ha viscut l'animal. Ara, els propietaris ja no volen el porc senglar allà, i la família cerca una nova llar per a l'animal. «Ens agradaria trobar una granja o una casa de colònies on pogués viure. No volem que li passi res», assenyala. «Si el deixem sol, tornarà a casa o potser algun caçador li dispararà un tret», diu preocupada Ferrer. I és que alguna altra vegada l'Uchi ja ha sabut com tornar pel seu compte. «Un dia es va escapar durant hores i a la nit un veí ens va dir que havia tornat», assegura.

Excursions amb l'Uchi

«Els primers mesos, quan era més petit, dormia amb mi, el dutxàvem amb el gos, jugava amb la meva filla...», recorda Ferrer, que té el porc senglar tatuat a la cama. «A vegades fèiem excursions familiars tots cinc. Érem el meu marit, la meva filla, el meu gos, l'Uchi i jo. Era tota una aventura portar-lo amb cotxe al camp o a la muntanya», manifesta emocionada. «Fins i tot tenim una corretja per quan el trèiem a passejar», afirma.

Visites diàries

«El venim a visitar i a donar-li menjar gairebé cada dia», sosté Ferrer. «Jo ja no hi entro a jugar perquè ara pesa molt i és gran, i com és normal té instint salvatge, però es pot tocar i no fa res de res», explica. «La meva filla de 3 anys també el toca i li dona menjar sense cap mena de problema», diu.

Qualsevol persona interessada a contactar amb la família ho pot fer trucant al 625 03 54 72.