A la cruïlla del carrer d'Àngel Guimerà amb la Muralla de Sant Domènec s'aixeca un edifici eclèctic construït el 1924 i que, durant molts anys, va ser la seu de la Caixa de Pensions a Manresa.
Aquesta entitat va obrir la seva primera sucursal l'any 1917 al car-rer, aleshores, més important de la ciutat, el Born. Als baixos de la casa Gomis, el 9 d'abril d'aquell any, l'entitat fundada per Francesc Moragas va obrir una oficina que entrava en competència directa amb la Caixa d'Estalvis de Manresa, que tenia la seva oficina al carrer de Talamanca. La possible obertura del carrer d'Alfons XII -planificat des dels anys seixanta del XIX- va fer que les dues entitats s'instal·lessin en aquesta zona que era el punt nodal de l'eix comercial i econòmic de la ciutat.
Però, ben aviat, el creixement de l'entitat va fer que l'emplaçament de la Caixa fos poc adequat, i es va plantejar la necessitat d'obrir una nova sucursal.
La política de l'entitat, una vegada va finalitzar l'esforç inversor per construir la seva seu central a la Via Laietana (1917) de Barcelona segons un projecte d'Enric Sagnier, va ser dotar les sucursals d'un edifici propi.
Paral·lelismes amb la seu central
L'any 1922, l'entitat demanava els permisos d'obra a l'Ajuntament i, al cap de poc, va començar la construcció de l'edifici, que guarda alguns paral·lelismes amb la seu central de Barcelona.
L'emplaçament del nou edifici es va fer a la cruïlla del carrer Guimerà amb la Muralla per dos motius. D'una banda, el carrer d'Alfons XII, que s'havia previst obrir, estava encallat i no es va obrir fins als anys seixanta, i, de l'altra, perquè en aquests anys el centre econòmic de la ciutat s'havia desplaçat cap a la plaça de Sant Domènec, que es va convertir en el rovell de l'ou de Manresa i la ròtula de connexió entre el barri vell i la ciutat industrial que s'eixamplava seguint els eixos de la carretera de Vic, la carretera de Cardona i el primer tram del Passeig. Per tant, el nou emplaçament era molt més adequat i proper a un Passeig que es convertia en l'eix econòmic de la ciutat amb l'obertura de la majoria d'entitats financeres que hi havia a Manresa.
Un paleta de prestigi
A la primeria del gener del 1922 es va fer un concurs públic. S'hi van presentar diferents contractistes, però va guanyar el mestre d'obres Joan Tarrats Comaposada, que en va fer l'enderroc i l'obra nova. Tar-rats era un dels paletes de més prestigi a la Manresa de l'inici de segle i, entre altres obres, havia construït la nau principal de la Fàbrica Nova, l'ampliació de la Casa Caritat, la Casa d'Exercicis de la Cova i les cases Serrahima i Sitges del passeig de Pere III.
L'arquitecte que va projectar l'edifici va ser el barceloní Enric Sagnier Villavechia, autor de nombroses obres per a la burgesia barcelonina, més de tres-cents edificis; esglésies al Poble Nou, Bogatell, Guinardó, la Sagrera, el gran temple del Tibidabo, Sitges, Sabadell, etc., i altres com el Palau de Justícia de Barcelona, l'Asil Duran, l'hotel Colón i la seu central de la Caixa de Via Laietana.
Dos anys de construcció
L'edifici, que va tardar dos anys a ser construït, és de planta quasi quadrada i consta d'un cos central, perfectament estructurat, on destaca una cúpula a quatre vessants de pissarra, amb les façanes laterals simètriques. Als extrems s'alcen dues torres no gaire altes, coronades amb merlets i arcuacions de mig punt.
El tractament de la façana presenta un eclecticisme sense estridències: les obertures de la planta baixa són de mig punt amb alguns suports de capitells florals, mentre que les dels altres pisos són amb llindes; la construcció de formigó armat és recoberta amb pedra i obra vista, i l'ornamentació, bàsicament emplaçada a les obertures, és amb pedra i ferro forjat, amb escultures treballades a la pedra d'inspiració gòtica amb elements ornamentals romboïdals que inscriuen l'elm i la cimera.
L'edifici, situat entre mitgeres, de planta baixa i tres pisos, es pot emmarcar dins d'un modernisme tardà amb elements neogòtics.
A final del 1924 es va obrir la nova sucursal de l'entitat a la planta baixa. El primer pis, des del 1932, es va destinar a biblioteca pública de la Caixa de Pensions i la resta de pisos van ser destinats a habitatges particulars. Avui, als baixos, hi ha comerços.
