La Unitat de Joc Patològic de la Fundació Althaia. Es calcula que cada mes uns 40 milions de persones se submergeixen a l'activitat virtual, que té tots els components psicològics per quedar-hi enganxat. No fa ni un any que va sortir al mercat però ja s'ha convertit en un veritable fenomen de masses a tot el món.

L'estructura no té cap cosa de l'altre món. És en els detalls on hi ha les diferències. En trets generals el joc consisteix en una competició entre 100 jugadors, que hi poden participar individualment o bé en equip, en un ambient hostil i apocalíptic. Només n'ha de quedar un de viu. Per aconseguir-ho els jugadors s'han de proveir d'armes que ha d'anar trobant al camp de batalla. També poden construir estructures i paranys. Una cosa més: a cada minut que passa l'escenari on es desenvolupa el joc es fa cada cop més petit.

Un disseny dels EUA

El disseny del videojoc és de l'empresa nord-americana Epic Games. «Coneixen molt bé la psicologia que porta cap a una conducta compulsiva o addictiva», afirma la responsable de la Unitat de Joc Patològic i altres Addiccions No Tòxiques d'Althaia, la psicòloga Dominica Díez. És allò dels detalls. Quan el jugador aconsegueix un objectiu se celebra amb danses i música. «Seria el corresponent al que passa amb les màquines escurabutxaques». Aquest tipus de recompensa fa que la persona segregui dopamina, l'anomenada hormona de la felicitat, i augmentin les ganes de jugar.

No és un joc d'una dificultat extrema, fa notar Díez. És una altra de les característiques del Fortnite. «Hi ha reptes cada cop més complicats, però no és molt difícil. La gent està motivada i s'hi enganxa perquè veu que se'n surt, que no és impossible fer-ho».

Banalització de la violència

Un element més a tenir en compte: a diferència d'altres videojocs, no hi ha sang, tot i que la finalitat última és anar eliminant tots els rivals. La violència es tracta amb cert sentit de l'humor quan algú mor. Però això no vol dir que no hi hagi agressivitat, comenta Díez. Ben al contrari, perquè «es banalitza, es minimitza i no se li dona el valor que té». Tampoc no reprodueix estètiques militars. Per aquest motiu es considera legalment apte a partir dels 12 anys.Joves enganxats al videojoc

«Nosaltres el que veiem ara són joves enganxats al Fortnite i a altres jocs. Ho combinen», explica Díez. El mateix va passar amb altres jocs que van aparèixer anys enrere, alguns dels quals s'han anat actualitzant, com World of Warcraft o el League of Legends. La història es repeteix tot i que «cada cop veiem jocs més addictius» i jugadors més joves.

Díez assegura que s'han de posar límits i que el principal problema dels joves que juguen a jocs tan addictius és que «estan acostumats a rebre alts graus de satisfacció. Estan molt motivats, i llavors les coses normals de la vida quotidiana els semblen avorrides». També pot passar que hi hagi un problema psicològic, i llavors «el joc també pot actuar com a refugi per no haver d'afrontar els problemes normals».

«Perquè hi hagi canvis, hi ha d'haver conflicte», reflexiona Díez. Recomana que a les famílies es treballi perquè els joves «tinguin satisfaccions presencials i del món real, i que els videojocs siguin divertits, però que s'hi jugui d'una forma controlada en el temps i en l'espai». Sentencia que jugar és divertit, però que cal fer un ús saludable del joc.

En aquest cas concret, però, la competència és dura. Un dels youtubers més coneguts del món, El Rubius, va reunir un milió d'espectadors simultàniament mentre protagonitzava i al mateix temps anava comentant una partida en directe de Fornite juntament amb youtubers de mig món. A l'últim mundial de futbol, l'internacional francès i jugador de l'Atlético de Madrid Antoine Griezmann va celebrar un dels seus gols simulant una dansa de les que apareixen al videojoc.

«La indústria dels videojocs va a l'alça i mou molts diners», explica Díez. Estudien al mínim detall què pot fer que es consumeixi més o menys. N'hi ha, per exemple, que reclamen un esforç intermitent i variable. Són els que generen més addicció, alerta, com quan tot i haver guanyat la partida no obtens cap recompensa. O bé és el cas que, malgrat guanyar, hi ha un sorteig entre els finalistes, «amb la qual cosa introdueixes elements de jocs dins els videojocs. Això fa que t'hi enganxis més, ja que la persona que està esperant un premi segrega més dopamina que no pas quan el rep».