«Tenia Franco molt a prop. Si hagués volgut, l'hauria pogut matar en la inauguració del pantà d'Oliana», va dir l'any 1959 amb sarcasme Joan Massey a la seva esposa, Cándida Orts, que el 20 de setembre va fer 100 anys. Tot i la contundència de la paraula «matar», era un comentari innocent dins l'àmbit familiar verbalitzat en un temps en què la dissidència, les bromes contra la dictadura i les opinions que es desviaven de la ideologia promulgada pel franquisme eren castigades. Comentaris com els de Massey gairebé no s'escoltaven ni entre persones de molta confiança. Orts, amb un esperit d'esquerres que l'ha acompanyat tota la vida i que va exercir com a mestra durant el règim, ho sabia molt bé. La solució per superar-ho, «resignació cristiana».

Tot i això, té bons records de les aules on va impartir classe, i és que Orts havia nascut per ser mestra. El món de l'educació corria per les seves venes, ja que el seu avi i una tieta per part de mare es dedicaven a impartir classes entre els més petits, i assegura que de ben jove ella també «tenia ganes» d'obrir les portes del coneixement als menuts. Va néixer i créixer a Alacant, i en una societat eminentment camperola una feina a les aules era la millor opció per satisfer les seves inquietuds i tenir un sou mitjanament digne.

Ara, que ha arribat als 100 anys, assegura que l'escola de mitjan segle XX no té res a veure amb la dels nostres dies. «Els nens eren molt tranquils i obedients. Feien cas del que deien els mestres i els pares, i no tenia res a veure amb el que passa ara a les aules», recorda aquesta alacantina que es va traslladar a viure a l'Alt Urgell el 1946 i, onze anys més tard, a Manresa. Orts explica que forma part d'una època en què un mestre tenia 70 nens a l'aula i «no hi havia problemes de desobediència i els alumnes no s'encaraven als mestres».

Va treballar com a mestra fins a l'edat de la jubilació, als 65 anys i, un cop instal·lada al Bages, va impartir classes al Pare Algué, a l'Anselm Cabanes (actualment col·legi La Font), a les escoles de Súria i Callús i al col·legi Mare de Déu del Carme de Sant Joan de Vilatorrada. Però Orts no només és un testimoni de primera fila de com era l'escola en temps del franquisme, sinó de com s'impartia classes en un entorn completament rural en plena postguerra.

El seu marit tenia un germà enginyer que treballava a Madrid per a una empresa constructora, i va oferir feina al seu espòs en una oficina d'Oliana per les obres de l'embassament que s'hi estaven executant. Massey també havia estudiat magisteri, però no va arribar a exercir. I és que ell i la seva família havien lluitat per la República en la guer-ra civil. Així que es van instal·lar a l'Alt Urgell. I va ser en aquesta etapa quan van tenir els seus dos fills. Orts va exercir de mestra a l'escola de la Gavarra, un poble dins el municipi de Coll de Nargó. «No existia cap carretera que hi arribés i per aquest motiu havíem de travessar el riu amb una corriola, que subjectava una gàbia on entraven els que havien de creuar-lo. Com que fer el trajecte diàriament requeria molt temps i esforç, em quedava tot el trimestre a la Ga-varra, on no hi havia electricitat. Eren els anys 40 i principi dels 50», recorda, amb una memòria enciclopèdica que és capaç de desgranar els detalls de la seva vida centenària.

Alenades de democràcia

Tot i que assegura que a casa no parlaven de política, l'esperit combatiu d'ella, però sobretot del seu marit, va esclatar quan va morir Franco, després de tenir-lo amagat durant quatre llargues dècades. «Aquell dia, el meu marit va trucar a companys per penjar cartells de l'UGT a Manresa. De fet, ell va ser el fundador del sindicat a la ciutat. Jo mirava la televisió com exhibien el cadàver de Franco i no em podia creure les llargues cues per acomiadar-lo. Jo de fet em vaig negar a veure'l en les seves visites a Manresa, no m'interessava», explica.

També recorda bé quan en l'intent de cop d'estat del 23-F, el seu marit -que va morir el 2001-, líder de l'UGT a Manresa, va marxar amb companys. «Vaig preferir no saber on anava per si venien militars a casa i ens amenaçaven», explica. De fet, Massey era a l'ajuntament a l'espera de si s'havia d'actuar en el cas que el cop d'estat fructifiqués.

Des que es va instal·lar a Manresa, l'any 1957, viu al carrer de Ferrer Vidal, en un dels blocs de pisos coneguts com de l'Avecrem. El seu pis és ple de novel·les i assajos, que denoten l'afició lectora d'Orts. Té prou forces per sortir a comprar sola i mira molt la televisió. «Em posa nerviosa la falta de respecte dels uns i els altres», s'esvera, i destaca que un dels canvis que ha vist és «l'excés d'individualisme».