La demògrafa Pilar Zueras experta en envelliment explica els reptes de Manresa en el futur proper.

Què passa a les ciutats com Manresa on la mitjana de sobreenvelliment és molt elevada?

Això pot voler dir que Manresa no té la capacitat de retenir la població jove nascuda allà, bé sigui per falta d'un mercat de treball dinàmic, perquè hi ha un parc d'habitatge insuficient o car o bé perquè no sigui capaç d'atraure població jove o que la seva capacitat d'atracció sigui menor en relació amb altres ciutats pròximes.

Què passarà amb la taxa de sobreenvelliment quan els babyboomers, nascuts del 1954 al 1977, siguin ancians?

Serà el 2039 quan comencin, els més grans d'aquesta generació, a arribar a l'edat de 85 anys, que és quan es requereix més assistència sanitària i personal i, per tant, el cost augmenta. La demanda de cura d'aquestes generacions serà força important i augmentarà el seu cost. Conjuntament amb les pensions, serà un dels reptes per enfrontar, especialment a les dècades del 2040 i 2050. Tenim temps per planejar polítiques i plans d'acció, però s'hi ha d'anar treballant des d'ara.

Com evolucionaran els serveis socials d'atenció sanitària a persones grans?

El canvi demogràfic relacionat amb la formació de la parella i la descendència hi jugarà un pes important. En aquest país, ara per ara, la cura a les persones grans dependents recau molt majoritàriament en la família. És important implicar cada vegada més el sector públic i la societat civil en aquest procés de cura assistencial, així com fer els entorns on vivim més amigables per a les persones grans, que sovint tenen limitacions visuals o de mobilitat i que no poden sortir corrent quan el semàfor de vianants comença a parpellejar, per exemple.

Quins reptes afronta Manresa de cara al futur?

Manresa afronta dos reptes. D'una banda, ha de treballar per atraure i retenir la població jove. I, de l'altra, ha d'adaptar-se per fer l'entorn més còmodament habitable per a les persones grans i afavorir que mantinguin la seva autonomia funcional i la seva independència residencial, que serveix per abaratir els costos públics i socials.