Les persones que tenen Alzheimer, o algun altre trastorn neurodegeneratiu, són conscients, en les fases inicials, dels temibles símptomes i les noves limitacions que els imposa la malaltia. Tenen clar que han de canviar d'hàbits, simplificar la vida diària i que és el tret de sortida d'una nova fase vital en què els records comencen a desaparèixer. Regió7 ha parlat amb dues persones que tenen Alzheimer i una que, tot i no haver-ne estat diagnosticada, té pèrdues de memòria i un principi de Parkinson, amb la finalitat de conèixer com conviuen amb les seves malalties, directament vinculades a la vellesa, i fins a quin punt els condiciona. Divendres, quan es va commemorar el Dia Mundial de l'Alzheimer, el departament de Salut va publicar un informe amb la conclusió que a Catalunya cada any hi ha mil casos nous per cada milió d'habitants.

El temor es desperta entre els familiars quan s'adonen que la persona afectada té pèrdues de memòria i a vegades es desorienta. Llavors el porten a una revisió mèdica. És el cas del manresà Florenci Cabot, de 88 anys, que fa dos anys li van diagnosticar que, efectivament, tenia Alzheimer. «En aquell moment em va caure el món a sobre», explica clarament, i mentre conversa hi ha moments en què té alguna dificultat per expressar-se o trobar la paraula adequada.

«M'estic medicant per evitar que el meu estat empitjori ràpidament, però és clar que no milloro», afirma. Tot i que Cabot sap que no pot vèncer en la lluita que disputa contra l'Alzheimer, està disposat a plantar cara fins al final i a exercitar la seva ment per evitar que els records que construeixen la seva identitat i la personalitat desapareguin ràpidament. Participa en el programa Reforç i Estimulació de la Memòria i la Salut (REMS), que porta a terme a Manresa la Fundació Catalunya-La Pedrera, que gestiona l'Espai Social del carrer Caritat. «Al centre ens fan fer gimnàstica i exercicis per agilitzar la ment», explica.

A l'Espai Social fan exercicis matemàtics i de llengua, i hi posen a prova el cervell cada dia per alentir els efectes devastadors de les malalties vinculades a la pèrdua de la memòria. Cabot, però, assegura que no es veu amb cor d'anar-hi cada dia. «Hi ha dies que tinc la sensació de que el cap es mou i penso que val més quedar-me a casa», explica. Relata, però, que el medicament i els exercicis mentals diaris l'ajuden a mantenir-se en condicions.

L'Alzheimer trastoca moltes vegades les relacions familiars, i en el cas de Cabot reconeix que actualment la seva personalitat ha canviat i que «abans tenia una altra manera de fer». Assegura, però, que es vol mantenir actiu i no deixar de fer les tasques del dia a dia, tot i que la família l'avisa de què pot fer i què no. «A vegades costa de gestionar», diu aquest manresà que havia treballat, afegeix a l'antiga Banca Padró.

Rosa Bach, una veïna de Manresa de 83 anys, diu que va ser ella mateixa que es va adonar que perdia la memòria. «Veia que no recordava algunes coses que havia fet o que m'havien dit», assegura mentre parla amb altres persones d'edat avançada que, com ella, assisteixen diàriament al local social del carrer Caritat. En el seu cas, la malaltia està en una fase més avançada que la de Cabot, però cada dia demostra que pot plantar cara a l'Alzheimer resolent els exercicis matemàtics que li recorden l'etapa en què va fer de mestra. «Havia exercit a diferents escoles del Bages, com a Artés», explica. A l'hora de començar la jornada local social, diàriament pregunten als usuaris la data i els sants d'aquell dia, i Bach és, diuen els companys, de les que més encerta els noms.

Pilar Soler, de 77 anys, també és usuària del programa REMS i cada dia no perd l'ocasió per exercitar la ment a partir dels exercicis diaris del centre. Tot i tenir pèrdues de memòria, no li han diagnosticat Alzheimer, però té una altra malaltia neurodegenerativa: Parkinson, en les seves fases inicials. «Anar al local social m'ha ajudat molt perquè, tot i no haver estat diagnosticada d'Alzheimer, sí que notava que estava començant a perdre memòria i l'atenció diària del personal del centre m'ha ajudat molt a frenar aquesta pèrdua», assegura, i afirma que agilitzar la ment és una activitat que haurien de fer tota la gent d'edat avançada perquè «arriba una edat que les persones tenen un seguit de problemes, i el personal de REMS dona un cop de mà important als usuaris. «No en tinc, però vaig al psiquiatre per ansietat i vaig tenir un ictus que em va deixar el braç dret malmès i em costa molt moure'l. Fa uns mesos que tinc uns tremolors que no controlo, i va ser quan em van dir que tenia Parkinson», explica.

El programa REMS a Manresa ara té 21 usuaris, que entre el personal anomenen «participants», el que significa que ha incorporat deu usuaris en un any, i els responsables asseguren que els familiars noten que milloren quan entren a formar part del programa. I és que a part dels exercicis matemàtics i verbals, una part important són les relacions socials, que els ajuden a estar més animats. Tot i això, els responsables del REMS també expliquen que hi ha moments d'angoixa quan l'Alzheimer està en una fase avançada i l'afectat no recorda què acaba de fer o no pot expressar el que vol dir perquè no troba les paraules.

El personal que coordina el programa està en contacte amb familiars perquè la incertesa és màxima, segons expliquen, quan un familiar molt proper és diagnosticat d'Alzheimer. Veuen, en les primeres fases de la malaltia, que se'n surten i poden trampejar els inconvenients que suposen les limitacions que imposa la malaltia, però asseguren que temen el futur: quan molts dels records hagin desaparegut, no sàpiguen identificar familiars propers i no puguin reconèixer en el seu caràcter i la persona que havia estat al llarg de la vida.

Els afectats també mostren certa resignació als efectes d'una malaltia que, ho saben bé, no poden vèncer, i intenten, en la mesura del que poden ser autosuficients.