A principi del segle XX eren comptades les cases que s'havien aixecat a l'entorn del camí de la Gravera, a Manresa. El barri Mion-Puigberenguer va començar a créixer els anys 50 a causa de l'arribada de famílies de tota la península provinents de zones rurals i a la recerca de feina. Moltes s'instal·laven en barris perifèrics com aquest, que llavors estava farcit d'àrees d'horta.

De mica en mica es va anar omplint de cases baixes, habitades per gent treballadora. En aquell moment, el camí de la Gravera era només una senda d'accés als horts. S'hi podia passar a peu. Però aviat els veïns van veure que els seria útil circular-hi amb cotxe i alguns van moure clandestinament les fites dels terrenys del voltant per fer-lo més ample, segons expliquen alguns residents que coneixen bé la història del barri.

Així, als anys 60 el camí ja era transitable amb cotxe. A banda de servir per als pagesos que conreaven els camps de l'entorn també es va convertir en un enllaç directe entre els barris Mion-Puigberenguer i Saldes-Plaça Catalunya.

Als anys 80 es va asfaltar i això va millorar molt el trànsit de vehicles, però l'únic pas que es va habilitar per als vianants era tan estret que pràcticament no hi passaven dues persones alhora, ni tampoc un cotxet.

Condicionar el camí de la Gravera i fer-lo segur per als vianants es va convertir aviat en una reivindicació dels veïns. Més de trenta anys després, sembla que David ha vençut Goliat. La lluita veïnal ha permès reurbanitzar el camí i convertir-lo en un veritable eix de connexió entre els dos barris manresans.