La creació de l'estat liberal al segle XIX va comportar l'exclaustració de la major part dels ordes religiosos que hi havia a Manresa des de l'època medieval.

Les lleis aprovades per les corts espanyoles el 1836 i el 1837 suprimiren totes les cases religioses masculines i algunes de femenines i en foren confiscats els béns. A la capital del Bages, els ordes mendicants de carmelites, dominics, franciscans i caputxins van abandonar els convents, mentre que van quedar-se els jesuïtes (tot i que al llarg del segle també seran expulsats algunes vegades), les dominiques de Santa Clara i les caputxines del carrer Talamanca.

Al llarg del segle XIX, sobretot a la segona meitat, van començar a arribar nous ordes religiosos, la major part dels quals dedicats a funcions assistencials o educatives en els nous equipaments que la ciutat industrial anava creant i que la societat necessitava.

El 1815, l'hospital de Sant Andreu va proposar que una comunitat de monges s'instal·lés al centre assistencial per a les tasques de neteja i d'atenció als malalts, tot substituint el personal seglar que fins aleshores feia aquestes feines. Van passar els anys i no va ser fins al 1829 que la junta va anar a buscar les germanes carmelites de la Caritat perquè fessin aquestes feines com ja realitzaven en hospitals d'altres ciutat catalanes.

El primer intent, el 1829

L'agost d'aquell any van arribar quatre monges carmelites de la Caritat a Sant Andreu, però problemes d'ordre intern i d'adaptació van fer que al cap de tres mesos abandonessin l'hospital i es tornés a contractar personal seglar per al seu funcionament diari.

Després de la primera guerra Carlina (1833-40), l'hospital va quedar arruïnat perquè s'havia omplert de soldats ferits i no van augmentar les rendes. D'altra banda, el seu creixement havia fet augmentar les feines de manteniment i neteja de l'edifici i l'atenció no mèdica dels ingressats que, en un primer moment, feien criats i criades. Finalment, la junta administrativa de l'hospital, de comú acord amb l'Ajuntament, va proposar que una nova comunitat de monges s'hi instal·lés per encarregar-se d'aquestes feines.

La difícil situació econòmica, la desorganització i la necessitat de personal assistencial van fer que diferents prohoms com Josep Pons Enrich, Josep Herp i Vicenç Solernou iniciessin gestions per demanar al director general de les germanes de la congregació de Sant Vicenç de Paül que concedís el permís perquè les monges paüles anessin a Manresa, on van arribar el 17 de febrer del 1844.

A partir de la seva arribada a l'hospital, i fins avui, han estat presents -excepte daurant la guerra civil- a Sant Andreu desenvolupant funcions assistencials.

L'historiador i arxiver Marc Tor-ras, al seu llibre Un hospital de 750 anys. Hospital de Sant Andreu de Manresa (1260-2010) (FSSM i Zenobita Edicions, 2011), esmenta que la comunitat de paüles havia d'estar formada per vuit monges, una de les quals seria superiora. Però, al llarg dels anys, el nombre de religioses que es van encarregar dels malalts, del servei de cuina, rebost i neteja de la roba va ser molt superior fins arribar -en alguns moments- a les 16 monges.

Durant la guerra van ser substituïdes per personal laic, excepte les dues monges que s'encarregaven de la farmàcia del centre hospitalari, que van mantenir el seu lloc. A la postguerra, van tornar a l'hospital, però a partir dels anys 70 i 80 van ser substituïdes progressivament per personal sanitari i de serveis qualificat. Les monges que hi quedaren s'han dedicat en aquests últims temps a tasques de voluntariat i suport espiritual dels malalts i del culte de l'església de Sant Andreu.