Hassan Mustafa gairebé no tenia força quan la pastera en què viatjava, amb 44 persones més, va arribar a l'illa italiana de Lampedusa, on el fenomen de la immigració mostra el seu rostre més dramàtic i no paren d'arribar-hi immigrants. Aquest jove de 17 anys viu a Manresa i ahir, juntament amb altres nouvinguts d'edats similars i amb vivències també colpidores, va narrar la seva experiència en una obra teatral que es va representar a la sala Carlinsde la capital del Bages. Abans, els immigrants, que ahir es van convertir en actors, van explicar a Regió7 les fatalitats del viatge i les dificultats d'iniciar una nova vida a Europa.

El jove Hassan Mustafa estava orgullós de poder sortir a l'escenari ahir en un projecte cultural que l'ha mantingut ocupat les darreres setmanes. Vol que tothom sàpiga què ha hagut de patir. Aquest jove prové de Ghana, a l'Àfrica occidental, i fa dos anys va decidir abandonar el seu país, per acariciar la idea de d'assegurar-se un futur millor a Europa, en veure clarament que al seu país natal no tenia oportunitats de prosperar. El viatge ha estat ple de fatalitats. Primer va haver travessar el desert del Sàhara per arribar fins a Líbia, on es concentren bona part dels joves provinents d'indrets dispars d'Àfrica per arribar a Europa. El mar Mediterrani era un obstacle que estava disposat a superar. «Les màfies que facilitaven la pastera i el perillós viatge fins a Itàlia em demanaven 1.500 dòlars, una quantitat que van aconseguir treballant a Líbia», explica, sense entrar en detalls. La travessia en el bot, sense menjar, va durar quatre dies. De Lampedusa el van traslladar a Nàpols, on malvivia i molts dies havia de dormir al carrer, a la intempèrie, perquè no tenia cap mitjà de subsistència ni diners per descansar sobre un matalàs ni mantes que l'abriguessin.

A Mustafa se li encongeix la veu quan explica la vida, sobretot a l'hora de narrar els moments que ha patit més. Assegura que va arribar a Catalunya perquè hi tenia un conegut, però va anar a parar a un centre de menors de Mataró, que el van enviar a Manresa amb altres joves amb una situació similar, per una estada. Però s'hi ha quedat. Ara viu a la capital del Bages en un pis que comparteix amb altres joves immigrants. «La vida a aquí és dura, però m'agrada estar-hi i voldria trobar una feina per millorar la meva situació», afirma.

Qui ha reunit aquests joves per tirar endavant la representació teatral és l'Associació de Dones Al-Noor de Manresa, que aglutina marroquines que viuen a la ciutat i treballen per fer més visible la realitat de les dones immigrants i millorar la integració dels seus fills a la ciutat. Youness Mjehid, de 21 anys, és un altre jove que ha trobat l'escalf de l'entitat. Ell no va sortir a escena, però va escriure el guió. «Escric habitualment, però els textos són només per a mi», emfatitza. Tot i així, ahir es va poder veure part del seu talent literari.

«Soc de la ciutat marroquina de Tetuan i vaig decidir anar cap a Europa perquè, un cop acabats els estudis de batxillerat, tenia molts problemes. Me'n vaig anar a Ceuta, on vaig conèixer gent que em podien facilitar una pastera per arribar fins a Algesires. Em van demanar molts diners, i no podia reunir aquella quantitat. Però els vaig assegurar que al dia fixat portaria més gent que pagaria i així podrien estar segurs que cobrarien», explica. I ho va fer. Eren cinc persones i, per tant, la pèssima embarcació no va tenir problemes de sobrepès i la travessia fins a la costa andalusa va ser ràpida. Un cop van arribar, van haver d'esperar fins que un contacte els recollís i els portés a una casa. «La resta de companys de viatge els van venir a buscar, i jo vaig estar-hi uns dies, fins que vaig conèixer un home amb qui vaig anar fins a Benidorm, i des d'allà vaig venir amb autocar fins a Barcelona, on em va recollir un cosí de Manresa», explica. Fa vuit mesos que va arribar a la ciutat, està aprenent espanyol i busca una feina que l'ajudi a viure millor.

Hisham Azira, que té 18 anys, és un altre noi marroquí que ahir es va convertir en actor per explicar les seves experiències. Ell no va arribar en pastera, però no cal travessar el mar per haver viscut situacions dures. Prové de Nador, molt a prop Melilla, i va decidir iniciar una nova vida a Europa quan va viatjar a França.

«Al Marroc no hi ha oportunitats si no formes part d'una bona família amb contactes. Havia intentat arribar a Algesires des del vaixell que sol fer la ruta des de Melilla, però, tot i amagar-me bé, sempre m'enxampaven. Des de petit faig esport i m'entreno en taekwondo. Hi havia un campionat a París i vaig voler participar-hi. Un cop a França, em vaig sentir molt menystingut pel responsable de l'expedició perquè ens van prendre els passaports i ens mantenia tancats a l'hotel perquè no marxéssim. Fins llavors no havia decidit quedar-m'hi, però, veient la seva actitud, amb un amic, vam fugir pel balcó. Estàvem en un cinquè pis, però vam anar baixant balcó per balcó, fins a arribar a la planta baixa», assegura.

Com que a París no se sentia segur, va començar tota una odissea que el va dur a Manresa. A la ciutat, ha trobat l'ajut de l'associació de dones marroquines. Ara viu en un pis ocupat amb altres joves. Vol treballar, però «no és fàcil obrir-se camí», i la representació teatral l'ha mantingut ocupat darrerament.En condicions infrahumanes

Amine Le Hammouid, de 18 anys, va arribar a Manresa perquè hi té un amic, però també ha pogut tirar endavant gràcies a l'ajut de dones mar-roquines. «Si no fos per l'entitat, estaria dormint al carrer». Aquest jove és de la ciutat marroquina de Fes i no amaga que l'impuls que el va motivar a emigrar va ser «la pobresa» en què estava immers. «Vaig arribar fins a Melilla, on vaig entrar amagat dar-rere d'un camió. Allà em van enviar al centre per a immigrants, però està sobresaturat i havia de dormir al car-rer en unes condicions infrahumanes», afegeix. Gràcies a la intervenció d'un advocat, explica, va aconseguir pujar a un vaixell que el va dur a la Península.

Per altra banda, Dina Douibi, una noia de 26 anys, va aconseguir un visat per arribar a l'Estat espanyol. «Vivia en una ciutat lluny de la meva família, però al Marroc està mal vist que una dona sigui independent, i vaig preferir marxar a buscar noves oportunitats», explica.

Consideren que les calamitats per les quals han de passar són poc conegudes, malgrat que el debat de la immigració està sobre la taula. Per aquest motiu ahir van sortir satisfets a l'escenari. Opinen que van ajudar a conèixer tot el que han viscut.