El director del diari basc Berria, Martxelo Otamendi, va dir ahir a Manresa que ha vist l'Estat espa-nyol «més neguitós» pel procés independentista català «que amb ETA».

Ho va afirmar en l'acte organitzat per l'ANC i que va aplegar un centenar de persones a la sala d'actes de la FUB per reflexionar sobre «Catalunya i Euskadi, diferents o comparables?». Otamendi va assenyalar les fortaleses del moviment independentista català -la mobilització ciutadana més massiva i persistent, i la receptora de la repressió policial contra ciutadans indefensos més concentrada en poques hores de la història recent d'Europa- i, també, les febleses: la divisió política del front nacionalista i el 3% de sufragis que el separa de perdre la majoria i la capacitat de legislar.

El periodista que va denunciar tortures i va aconseguir que el Tribunal Europeu de Drets Humans condemnés l'Estat espanyol a pagar-li 24.000 euros per no haver-ho investigat va recordar a l'auditori que «vostès no són res si no legislen». A partir d'aquestes bases va explicar que, des del seu punt de vista, la situació té, per una banda, un estat que no té pressa, que disposa de tota la maquinària per anar llimant suports a l'independentisme i que anirà fent «tests» per veure fins on pot arribar per aconseguir que el Parlament de Catalunya perdi la majoria nacionalista i, per l'altra, un moviment popular sense precedents per la seva dimensió i capacitat de mobilització pacífica que haurà de jugar bé les seves cartes.

Va opinar que toca seguir ampliant la base «perquè sense un 60% Europa no escolta» i va fer un paral·lelisme entre el moviment d'insubmissió al servei militar, que va aconseguir derogar-lo, i la via de la insubmissió fiscal per pressionar un Estat que «no pot ficar milers de catalans a la presó».

«Si deixen de pedalar cauran», va sentenciar. Combinar una persistent i creixent capacitat de mobilització amb evitar el facilisme -el terme que fa servir per descriure el relat que posa la independència a l'abast de la mà obviant l'enorme capacitat de resposta que té l'Estat- són dues potes que considera necessàries per avançar d'una forma efectiva.

Otamendi va reivindicar la transversalitat de la catalanitat que ha permès arribar fins a la situació actual, en què «després de 30 anys amb els catalans estirats al divan amb un psicòleg basc, ara són els bascos els que s'estiren amb un psicòleg català».