Ja havia complert els 18 anys quan el van cridar a files amb la Lleva del Biberó, però no havia sortit mai de casa seva, al carrer del Cós de Manresa. Jaume Navarro Torras era fill únic, tímid i vergonyós: «No havia vist mai una dona despullada». Des dels 14 que treballava d'escrivent a can Jorba, com el seu pare. Posteriorment va ser cap d'administració comercial, conseller i apoderat de totes les fàbriques i magatzems manresans, negocis als quals va estar vinculat fins que es va jubilar. Però la vinculació amb la família Jorba, que controlava el comandament de la República establert al Casino, no li va impedir d'amenaçar de mort un dels seus, un cop que va venir de permís a la capital del Bages. «Em van assegurar que no m'hauria d'incorporar, i que en tot cas estaria en un lloc tranquil. Això em va relaxar, però em van ben enganyar», relata.

El cas és que el 27 d'abril del 1938, com tots els qui estaven convocats, va pujar al tren dels Catalans per anar a Barcelona. «Érem joves, i tots anàvem contents, perquè ens pensàvem que ens portaven a fer instrucció per aprendre a fer de soldat, a entrenar-nos en les coses de la guerra». El seu primer destí va ser el quarter Karl Marx, però al cap de dos dies els van tornar a fer pujar al tren. «Que si anàvem a la costa, que si a la muntanya, però anàvem cap a l'interior. Vam tornar a passar per Manresa, però ens van prohibir baixar. Molts van saltar per les finestres i es van anar a amagar a casa. Són els que van fer més ben fet!».

A Navarro, que actualment viu a la residència Montblanc, fer memòria ara «de la vida fent de soldat a les trinxeres, amb molts casos tristos», li causa malestar. Al cap de poc de tornar, va deixar constància escrita del seu periple de guerra en un llibret mecanografiat, però als 98 anys creu que, més que un homenatge als supervivents, cal que se subratlli el sacrifici dels joves que van morir.

Quan encara no havia passat un mes que havien sortit de casa, «ens van enviar directes al front. Va ser un desengany, i hi va haver uns plors! No havíem tingut temps d'aprendre res: ni com es disparaven els fusells, ni com es muntaven les bombes! Un desastre!». El 23 de maig va tenir lloc la que ell anomena «la gran ofensiva de la Lleva del Biberó», que descriu com «una matança de joves. Era dramàtic. Crec que va ser una prova amb gent jove, per veure si funcionava». Va ser un atac de l'exèrcit republicà al llarg del front del Segre, i Navarro va quedar situat a la Sentiu de Sió (Noguera), al cap de pont de Balaguer. Dels 150 homes de la seva divisió, només en van quedar 35 de sans. La resta eren morts, ferits, desapareguts o presoners. «Els nacionals ens van deixar acostar i, quan ja vam ser a prop, van començar a disparar i, de seguida, es van sentir crits: 'que ens disparen, que ens disparen! Mare, ens volen matar!.' Allò era l'infern».

Amb voluntaris andalusos

Poc després el manresà va ser incorporat a una nova divisió, les restes del primer batalló roig de xoc, que s'havia anomenat la Bruixa. Estava formada exclusivament per voluntaris andalusos: «N'hi havia més de vells que de joves, i de seguida vaig veure que era el més jove. Era gent que no sabia ni llegir ni escriure i, com que els llegia el diari i els escrivia les cartes, de seguida em van tractar amb preferència». Amb ells va seguir d'un extrem a l'altre el cap de pont de Balaguer, des de Vallfogona fins a Camarasa. El capità el va enviar a la cuina perquè va assegurar que «era massa peque per estar sempre en línia de front». Amb un ajudant de cuina anomenat Pedro van passar diversos moments de perill anant a buscar aigua, que escassejava en aquest front. Un cop que omplien barrils en un rierol els van tirar un obús, i van quedar mig sepultats de terra i pedres. Aprofitant un dia de boira, van anar a escorcollar cadàvers situats en terra de ningú i van trobar la documentació d'un noi del Santpedor, que va enviar a l'Ajuntament.

Ferit en la retirada

Del 15 d'octubre al 3 de desembre Navarro va estar a les cruentes batalles del Merengue, en què els bombardejos els van derruir fins a dos cops el muntatge de la cuina. Un cop, «l'obús va passar enmig de nosaltres i va traspassar el ventre de l'enllaç del capità, que va morir a l'acte. El projectil no va explotar i va quedar encastat a terra. Si ho hagués fet, hauríem mort tots». Però un bon dia «els nacionals , sinó cap endavant», rememora. Va ser llavors que el capità va cridar el manresà i li va dir que aviat començaria una gran ofensiva dels nacionals i que no volia que hi participés, per la qual cosa el van enviar a la rereguarda.

Li va tocar veure com els nacionals avançaven pel nord i pel sud i la seva posició corria el risc de quedar encerclada: «La retirada es va transformar en una desbandada per no caure presoner. Vaig córrer com mai he corregut!». Arribats al canal d'Urgell, punt estratègic per arribar a Agramunt, que va veure desaparèixer rere les bombes de l'aviació enemiga, van ser atacats per un foc d'artilleria de tota mena: «Semblava que la terra s'enfonsava». Quan es preparava per travessar el canal, va esclatar un morter i Navarro va caure ferit a la cama dreta, «però em vaig aixecar enmig del llot i vaig poder passar a l'altra banda i, amb penes i treballs, vaig arribar al punt de cura». Era l'11 de gener i abandonava per sempre el front de guerra. El van operar a Arenys de Munt, «i el genoll mai més m'ha fet mal». El 22 d'abril, «un any just després d'haver sortit de casa», hi va poder tornar.