El seu germà gran, en Jesús, de la lleva del 37 (24-12-16), ja era fora de casa. Quan van cridar la lleva del 41, la seva mare li va dir: «Fill, si pogués et posaria sota les faldilles». Però Tomàs Dalmau Colom, d'una família d'espardenyers i que va tenir sabateries al carrer Jaume I, al Born i a la plaça Gispert, va haver de marxar cap al quarter Karl Marx de Barcelona en els seus 17 anys, i va deixar enrere els estudis mercantils i els partits de futbol amb el juvenil del CE Manresa. En la mateixa crida a files del 27 d'abril del 1938, dia de la Mare de Déu de Montserrat, com ell fa notar, també van allistar el seu cosí germà Tomàs Dalmau Puig.

Al quarter barceloní hi havia molta eufòria: «Érem joves i anàvem a la guerra». L'endemà va ser un dia de pluja: «Ens van fer formar al pati i vam quedar ben molls». Al seu grup li va tocar anar cap a Vic, a fer formació. «Però no ens donaven gaire menjar, i anàvem a les cases del voltant a veure si aconseguíem pa i ous», explica. El cas és que un dia, en tornar a la base, es van trobar que ja havia marxat tothom, i van muntar un grup independent, amb un que ens feia de tinent, per anar cap a Cervera, sense baixar a Manresa, i seguir a peu cap a Ponts. Van establir-se en una casa no obrada i els van fer la instrucció: el maneig del fusell, de les bombes de mà...

Com que baixava una columna cap a la rereguarda, van fer que s'hi afegissin i van enfilar cap al nord, cap a Coll de Nargó. El seu punt al front va ser Bóixols, al sud de la serra de Boumort. «L'anècdota és que era fosc com la gola d'un llop i vaig ensopegar amb un altre cosí, aquest per la part materna, de Sevilla. Després vaig saber que s'havia passat de bàndol», explica.

A Bóixols els van fer deixar la motxilla, amb la roba de soldat per estrenar que els havien donat a Ponts i les espardenyes que duia de casa, per anar entremig de les línies enemigues per agafar per darrere els nacionals. «Ens van escampar per guerrilles i ens vam passar el dia darrere uns matolls menjant pàmpols de raïm, perquè no hi havia res més», apunta, i afegeix que «veies passar gent i no sabies de qui eren. Era un desgavell». Quan eren dalt d'una muntanya van sentir: «Rojos, passaros que no os pasará nada». I van tirar avall, però en adonar-se que no tenien res per trencar el front, van decidir passar-se de bàndol. «Era de nit i un tinent ens rebia un a un i ens deia 'Bienvenidos a la España de Franco'». Era el 24 de maig, encara no un mes després que Dalmau sortís de casa.

Sense intercanvi de presoners

Eren tota una brigada, 500 homes fets presoners. I, a la baixada, es van sentir molts trets i «ens vam haver de plegar a terra. 'Somos los de Navas', van cridar, perquè, si no, es confonien entre ells». I aquí els van portar a passar la nit a la Pobla de Segur i l'endemà, cap a Tremp, que va bombardejar l'aviació republicana. «Mira que si ens arriben a matar els nostres!», s'exclama. Després de passar per Osca («ens van donar pots de carn russa i ens vam atipar massa i tot, havent passat tanta misèria», apunta), per Tardienta (als Monegres) i per Bilbao van arribar a Santoña (Cantàbria), on els van apuntar definitivament com a presoners. Allà els van assegurar que es faria un intercanvi de presoners: «'qui vulgui anar a la part republicana que ho digui', ens van dir, però va ser una enredada. Sort que vam ser milers els qui es hi vam apuntar, perquè, si no, ens passen per la pedra». A l'octubre els van enviar al camp de Miranda de Ebro (Burgos). «Va ser el temps més fotut de la meva vida: tenia diarrea i em trobava molt malament».

Amb una quinzena de manresans, Dalmau va formar part del primer batalló de treballadors que van fer marxar. Els van fer embarcar al JJ Sister, des de Vinaròs cap a Palma, a Mallorca. El 22 de desembre, en baixar del vaixell, van trobar una filera de tropes de Franco, entre la qual van haver de passar, «pit a pit», fins arribar a un teatre. Hi van deixar la roba i també «els polls i les xinxes».

La misèria s'acabà a Mallorca

El seu destí va ser Son Amoixa, una casa de pagès a prop de Manacor, i tenien l'encàrrec de fer una carretera estratègica, que no es veiés des del mar. Van tenir la sort que el seu comandament, Joan Olivé Cañelles, «era un tinent de la Guàrdia Civil molt gran, amb els cabells blancs, que tenia 10 fills entre els dos bàndols». Acostumats a la misèria, allà els donaven pa i conill. Però encara era poca quantitat i, en saber-ho, el tinent es va preocupar de «fer-nos passar la gana». Dalmau i un altre manresà, Toni Torres, feien d'escrivents, «i ens tenia més confiança que als seus soldats, perquè ens feia servir per repartir el tabac». Es van estar a Son Amoixa dos anys i mig, fins al 12 de juny del 1940. Dalmau hi va fer l'estirada i, en tornar, la mare li va dir: «Fill, que t'has fet gran!». Tot i que li recava, el tinent li va signar un certificat de bona conducta, «que encara guardo i no em va servir de res».

Com a fill de vídua, Dalmau no va haver d'anar a servir més. No va tenir tanta sort el seu germà Jesús, que va morir a Mauthausen. Dalmau s'emociona en recordar les paraules que el seu germà va dir a Jacint Carrió, amb qui va coincidir al camp nazi: «Digues que els malparits ens han assassinat». Casat amb Margarida Marcet Sellarés, filla de l'alcalde republicà Francesc Marcet, actualment porten el llaç groc. Tenen 98 anys i asseguren que «tenim por de morir-nos, perquè volem veure la República que ja vam viure. Van ser anys de benaurança. Jo anava a escola i va ser una entrada d'aire fresc, amb iniciatives com les colònies».