Això de la reforma horària és complicat. Dijous el ple municipal de Manresa hi va aportar el seu gra de sorra, però es va embolicar en els detalls i va acabar discutint sobre les comoditats dels regidors i dels ciutadans.
Va fer intervenir Alexis Serra, exregidor convergent i avui «coordinador per a l'Impuls de la Reforma Horària» a la Generalitat. Com el títol indica, Serra impulsa les accions necessàries per capgirar uns horaris que ens fan anar a dormir tard i llevar-nos d'hora, i el pitjor és que acabem el dia amb la sensació de no haver tingut temps per a res, i encara menys per a nosaltres i la nostra gent.
L'Ajuntament de Manresa s'adhereix a les bones intencions amb un gest que reconeix com a simbòlic: des d'ara, els plens municipals no començaran a les set de la tarda sinó a les cinc, dues hores abans. De manera que acabaran també dues hores abans, o aquesta és la teoria. Potser la sensació que «encara és d'hora» provocarà que els regidors s'hi repengin. «A veure si aconseguim acabar a les nou» és una invocació de l'alcalde-president que els déus rarament li concedeixen.
El problema és de sincronització, va dir el regidor socialista Felip González. De sincronitzar les peces del trencaclosques. O sigui, que a veure què hi guanya la ciutat amb aquest canvi. Els que hi guanyen són els mateixos regidors, que arribaran més d'hora a casa. Si la resta de la ciutat continua amb els horaris de sempre mentre el ple modifica els seus, ¿això no crearà problemes a les entitats que hi prenen la paraula gràcies al reglament de participació? Ara aquestes intervencions es concentren al principi de la sessió, i comencen cap a un quart de vuit del vespre. Una hora hàbil per a molta gent. Si els hi fan anar a les cinc de la tarda, n'hi haurà que estaran treballant, o estudiant, o atrafegats. Solució proposada per la majoria? Que les intervencions es duran a terme una mica abans del final del ple. Traducció: més o menys cap a les set de la tarda, però aquest més o menys poden ser dos quarts de set o tres quarts de vuit, segons com de xerraires hagin estat els regidors en els temes anteriors. Massa incertesa, a parer de la CUP, que va proposar fixar-les a les set, com una falca obligatòria, com la mitja part que interromp el partit. Són les set, que parli el poble. No pot ser, va dir el Govern, els odres del dia no són per anar-hi jugant. Esmena rebutjada. Els qui vulguin intervenir hauran de presentar-se amb temps, per si de cas. I si han d'esperar, no passa res: mentre segueixen els debats aprendran coses, va dir en nom del Govern la regidora Àuria Caus, la mateixa que havia definit l'ús racional del temps com a "mesura de llibertat, equitat i benestar". A la llibertat per la reforma horària.
Als plens municipals no hi va quasi ningú, a banda dels regidors. González va tenir el toc d'humor d'esmentar un a un, pel seu nom, la mitja dotzena d'assistents. La sala de plens només fa una mica de goig en algunes compareixences, quan els patidors del problema que s'exposa acompanyen el seu portaveu. L'escolten a ell, escolten el debat del seu tema, de vegades aplaudeixen i/o xiulen, i en acabat se'n van. Pensant en la comoditat d'aquesta gent, l'opció de la CUP sembla la més convenient de les que estaven sobre la taula, al modest parer d'aquest cronista. Però la majoria de regidors van pensar que els atabalava i els desorientava. A ells, que cobren per això.
