Es diu molt sovint que la vida d’una persona mereixeria un llibre. En el cas d’Amadou Sow (Senegal, 1989) gairebé seria obligat. Sow és un autèntic supervivent. Escoltar la història dels seus darrers disset anys de vida, que ell narra amb un somriure els llavis, és com submergir-se en una pel·lícula.

Quan tenia 12 anys va decidir deixar la seva ciutat natal al Senegal -Tambacounda- per anar a buscar una oportunitat. Durant cinc anys, del 2000 al 2005, va travessar l’Àfrica: de Senegal a Mali (on va arribar amagat en un tren de mercaderies), de Mali a Burkina Faso, a Níger (on va viure dos anys), a Líbia (on va arribar travessant el desert durant un mes perquè no podia pagar les màfies que porten la gent a la frontera amb tot terrenys), a Algèria i, finalment, al Marroc.

Un telèfon cosit sota la pell

Cinc anys en què no va tenir cap contacte amb la família, en què va veure morir desenes de persones, en què va aprendre que per sobreviure al desert cal moure’s contínuament per no quedar colgat de sorra, en què es va amagar sota la pell d’una cama el telèfon d’un amic senegalès que viu a Súria i que era l’únic vincle que li quedava amb la família. Va posar un paper amb el telèfon escrit dins un plàstic i se’l va cosir sota la pell; el va treure una vegada quan va arribar al Marroc i el va tornar a desar. Encara l’hi porta.

Anava sol «i no tenia res», però està convençut que «allà on vagis, si Déu t’ajuda, trobaràs sempre bones persones». Va estar de sort i en va trobar. Va arribar a la frontera amb Ceuta però es va adonar que travessar la tanca -en aquell moment la foradaven cada dia en una zona boscosa- podia suposar perdre-hi la vida perquè els soldats disparaven els qui s’arriscaven, i va decidir tornar al Senegal i provar-ho amb pastera com li va aconsellar el seu amic establert a Súria quan li va trucar per demanar-li consell.

Aconseguir els papers del consolat per tornar al seu país no va ser fàcil. Un cop els va tenir, un marroquí li va pagar l’avió. Ja al Senegal, va anar directament on sortien les pasteres. Hi havia molta gent del seu poble. «Jo els coneixia, però ells a mi no». Algú, però, el va reconèixer i va avisar la seva família que l’havien vist i el seu germà gran el va anar a buscar. L’Amadou es va amagar perquè no volia tornar a casa. El que volia era arribar a Espanya.

Necessitava 1.500 euros. Va demanar parlar amb la persona que s’emportava la gent i va aconseguir que se l’endugués. Encara era menor. Eren 153 persones. Van sortir amb pastera de Dakar i, després de vuit dies al mar, el 25 de gener del 2006 va trepitjar Ceuta.

De Ceuta va anar a Tenerife, on es va estar un any en un centre de menors fins que va ser major d’edat. D’allà, va viatjar a Madrid i de Madrid a Andalusia, on va treballar de jardiner i temporer. El 2010 va aconseguir els papers per anar a veure la família al Senegal; «no em coneixien gaire. Havien passat deu anys». I va tornar. Va estar set anys a Andalusia, dels quals en va treballar un i mig amb papers, que va aprofitar per viatjar (Finlàndia, França, Bèlgica, Holanda, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Noruega). Fins que se li va acabar la feina.

Sense res, sense papers, va arribar a Barcelona i, per error, va agafar un tren cap a Manresa en lloc de Pineda de Mar, on volia anar perquè hi tenia un amic. Va arribar a la capital del Bages amb una mà al davant i una al darrere. «No coneixia ningú. Vaig estar un mes i escaig dormint a l’estació de la Renfe, fins que un home gran em va parlar de la monja». Va anar a la plataforma d’aliments durant un mes per recollir menjar i un dia els va dir que volia parlar amb sor Lucía per fer de voluntari. Va parlar amb ella i el va instal·lar a la residència i el va enviar als serveis socials per arreglar la seva situació. Era el 2014. Va viure a la residència dos anys. Mentrestant, Caram li va trobar una feina a Vic per cuidar un home gran i, casualitats de la vida, com que la filla té una empresa a Sant Fruitós de Bages, li va donar una feina. Hi va començar a treballar el 16 de gener del 2017 i durant un temps va viure en una casa al costat de la fàbrica.

L’Amadou diu que no es volia casar però en una visita a la seva família, el 2017, una veïna es va fixar en ell i, quan hi va tornar, l’any passat, es van casar, el 24 de maig. La fundació li ha cedit un pis al carrer de Santa Maria i actualment està fent els papers per portar-la a Manresa. Només fa un parell de setmanes que el té i encara està buit.

Què ha representat per a ell conèixer sor Lucía? «Uah! No sé ni com expressar-ho. M’ha ajudat un munt. Tot el que he necessitat per poder anar endavant, ella m’ho ha aconseguit. Un lloc per dormir, feina, un pis. És el primer que has de tenir i ella m’ho ha donat. Només puc fer que donar-li les gràcies. No sé com més ho podria expressar».