Al veneçolà Mauro Fernández l'obligaven a participar en actes de suport al govern. Ara, que viu a Manresa i no tem expressar les seves idees, no amaga el seu «menyspreu» per Nicolás Maduro i la resta de polítics que «han portat el país a la deriva». No és optimista i, malgrat que Juan Guaidó s'hagi proclamat president i tingui el suport dels Estats Units i la gran majoria de països que integren la Unió Europa, creu que encara queda molt de recorregut perquè s'hi vegin canvis.

Molts dels veneçolans que s'han establert a la Catalunya Central en els darrers anys van deixar el seu país com a conseqüència de l'abisme econòmic i social en què el chavisme ha abocat el país i, per tant, es mostren radicalment en contra de Maduro. Amb més o menys entusiasme aplaudeixen Guaidó, però pensen que els canvis que s'han d'aplicar són tan profunds que difícilment hi hagi un cop de timó aviat.

Tots els veneçolans amb qui ha pogut contactar Regió7, i que actualment viuen a la Catalunya Central, es mostren en contra de Maduro. Malgrat els intents per trobar simpatitzants del govern chavista, no se n'ha trobat cap. Fernández treballava per a l'Institut d'Esports -una institució governamental- a l'estat veneçolà d'Apure, i va decidir anar-se'n a l'abril del 2016 amb la seva família perquè els productes bàsics escassejaven i no volia que el seu nen de tres anys visqués en un país que ni ell mateix reconeixia. «Quan va néixer el meu fill ja hi havia molts problemes i, per exemple, no trobàvem bolquers o molts aliments», explica. La participació en els actes governamentals no s'havia de posar en qüestió i assegura que, tot i no compartir les idees del govern, li deien que com a treballador d'un organisme públic havia d'anar a les manifestacions de suport.

Aquest veneçolà, originari de la ciutat de San Fernando, creu que Maduro aguantarà perquè té l'exèrcit a favor seu i considera que, malgrat la lluita política de l'oposició que s'ha erigit com a govern legítim amb el suport dels EUA i països de la UE, els canvis no arribaran immediatament perquè «els problemes no són només de caire polític». «És una qüestió social i cultural. I és que molta gent s'ha acostumat l'estil de vida dels darrer vins anys i als ajuts socials que atorga el govern», explica. Per aquest motiu Fernández, que ara juga amb l'equip principal del Beisbol Club Manresa, està preparat per no tornar al seu país fins d'aquí a molt temps.

La diàspora a Manresa

Tot i que hi ha molt pocs veneçolans establerts a Manresa, comparat amb altres col·lectius d'immigrants amb molta més presència a la ciutat -com els marroquins o els romanesos-, hi ha hagut un augment significatiu de persones d'aquest país que hi han arribat en els darrers anys. La situació que s'hi viu n'és la causa principal. En les estadístiques d'immigració a Manresa, no era habitual que els veneçolans entressin en el rànquing dels deus primers. En el padró de desembre del 2017 hi va entrar per primer cop i es va col·locar en desena posició i el 2018 va a passar a ser el setè col·lectiu d'immigrants. De 198 persones van passar a 260.

Tot i que és molt difícil trobar, a la regió central, veneçolans partidaris de Maduro, Silvia Zimmer assegura que n'ha conegut algun. Prové de la paradisíaca illa de Margarita -que pertany al país llatinoamericà- i un cop establerta a Manresa va mantenir obert un restaurant de cuina veneçolana al Barri Antic que va haver de tancar. «Jo tenia símbols del meu país, però que no eren els chavistes, i algú,quan es girava i marxava, deia 'Viva Chávez'! Però tinc clar que són veneçolans que no han viscut els darrers anys al país i no en coneixen la realitat perquè, si no, no ho dirien», explica Zimmer, que va arribar a Manresa fa poc més de dos anys juntament amb la seva filla Verónica. «Era molt difícil viure-hi perquè el nivell de violència augmentava i estar al carrer no era segur. A part, passaven coses mai vistes abans, com talls de llum de tres o quatre hores, i l'accés als medicaments era cada cop més difícil. El turisme de l'illa va anar de baixa i, tot i que jo soc advocada i tenia feina, la meva filla creixia i no volia un futur tan desolador per a ella. Tinc entès que avui dia ja no hi ha transport públic i un camió passa a buscar la gent per portar-la a la feina a canvi d'un preu», explica.

Zimmer, que té 50 anys, assegura sentir «molta nostàlgia» del seu país i li agradaria tornar-hi, però considera que la situació política encara és lluny de resoldre's. Està esperançada amb Guaidó, però arriba a la mateixa conclusió que altres veneçolans: «Molta gent s'ha acostumat a les ajudes».

Enviament de medicaments

Xiomara López va arribar a Manresa per motius personals, el 2006, amb Chávez al poder, però molt abans de l'actual crisi humanitària. Aquesta veneçolana diu que, tot i no viure-hi des de fa 13 anys, no pot analitzar la crisi del seu país amb més perspectiva. «M'hi sento molt implicada perquè els darrers tres o quatre anys han estat molt durs».

Davant el difícil accés als medicaments, López, que a Manresa exerceix de terapeuta, recull caixes de fàrmacs que envia a amics seus que són metges a Caracas i a Margarita, i amb aquesta acció té la sensació de «posar un gra de sorra». També hi envia roba i ho fa amb caixes petites perquè el contingut dels paquets passi desapercebut per a les autoritats duaneres. Aquesta veneçolana, de 54 anys, assegura que li agradaria «participar en la reconstrucció», però considera que no hi haurà canvis importants al país properament perquè «una gran part dels professionals han marxat». Dues de les seves tres filles han acabat emigrant.

A l'Alberg de Berga, on Creu Roja porta a terme el programa d'acollida per a refugiats, hi ha veneçolans que han fugit els darrers anys per la situació econòmica i política i no volen donar el seu cognom per por que les autoritats del país, diuen, vegin els seus noms citats a la premsa. Un d'ells és el Miguel, de 30 anys, que militava al partit Primer Justícia, d'oposició a Maduro. «Soc fisioterapeuta i treballava en hospitals i feia de professor. La policia un cop em va detenir 24 hores perquè deien que no tenia els permisos correctes del meu cotxe. No era cert, i ho feien per fer-m'ho passar malament i em deien que no havia de participar en el partit. La meva dona també s'ha trobat situacions desagradables». Tots perceben que el retorn es farà esperar.