Agafar un vol. Tancar la llibreta que t'ha acompanyat un mes sencer. Jet lags que no ajuden a saber l'hora del dia que estàs vivint. Hi ha son, cansament i, a la vegada, hi ha mil sentiments a flor de pell. Pensaments que van ressonant dins teu a mesura que el viatge ha anat arribant al seu final, que ara es fan més presents, amb l'avió de tornada a casa.

I passen els dies. Entre la tornada a la rutina, els estudis, la feina? el viatge torna a tu de mil formes diferents: records, sensacions, emocions i pensaments que, sense adonar-te'n, van prenent noves formes, noves dimensions i que, sense voler-ho, et van transformant en una nova persona (potser més crítica, potser més sensibilitzada, més solidària, més inconformista). Doncs sí, el cert és que hem viscut una experiència que ens ha deixat marca. Qui sap si aquesta marca ens acompanyarà un temps o tota la nostra vida.

Ja en són dos, d'estius d'agafar un avió i creuar el gran bassal. Dues experiències amb enfocaments molt diferents però amb el denominador comú de trobar-te amb molts dels nadies, que escrivia Galeano. La força que els inunda, la resistència i la lluita diària de sobreviure a un món desigual i a la injustícia de governs que els ofeguen et deixa sense paraules.

Poso l'accent en ells, en tots aquests herois, perquè són ells, al capdavall, els que engendraran aquests aires de canvi en la nostra manera de pensar i de ser. Seran elles les noves brúixoles que ens enfocaran cap on hem de mirar a partir d'ara. Les que ens faran adonar, mal que ens pesi, del pes de ser de pell blanca, occidentals i de poder tenir de tot. Seran elles les que donaran sentit a lluitar per un món més just perquè, a la vegada, serà la fórmula màgica d'acompanyar-nos, d'estimar-nos, de ser-hi, malgrat la distància.

Diu Fernando Passoa: «La vida es lo que hacemos de ella. Los viajes son los viajeros. Lo que vemos no es lo que vemos. Es lo que somos». A partir d'ara, doncs, va de reflexionar entorn de tot això. D'enfrontar des d'aquí el que hem vist que no ens agrada, el que ens sembla injust, inhumà, el que no ha de ser, el que no volem ser. Perquè, d'alguna manera, l'experiència que hem viscut ens ha calat fins a tal punt que una part de nosaltres s'ha quedat amb la gent que ens ha acollit, amb el fang que hem trepitjat, amb l'aire que hem respirat. I és des d'ells, és a través d'ells, que ens han permès veure el món des d'una perspectiva diferent. Potser ja no els veus igual. Potser se t'ha capgirat? Reenfocat?

I (només) per tot això, l'impuls inevitable és moure'ns, redirigir les nostres accions que farem a partir d'ara per ser més coherents amb nosaltres (des d'aquí) i amb tots ells (des d'allà); coherents amb la mare terra (la seva, la nostra, la de totes). Coherents amb una manera justa, sana i viva de viure al món, cuidant-lo i preservant-lo.

Benvinguda a la tercera fase. Tot just acaba de començar.