Des que vaig tenir l'accident, cada any he participat a la Transèquia amb la handbike. Costa molt trobar activitats adaptades i, per una que n'organitzen, doncs cal aprofitar-la!». La manresana Anna Nadal va ser diumenge l'única persona que va prendre part al popular esdeveniment en la modalitat de cadira de rodes, però confia que la xifra de participants millori en l'edició del 2020. «El primer any ho vaig fer amb dos nois més, i l'any passat érem cinc o sis. Aquest any he estat sola, però ho he volgut fer igualment, per mantenir-ho», deia ahir un cop acabada la ruta.

Un accident de cavall va deixar fa tres anys l'Anna en cadira de rodes. Quan va sortir de l'Institut Guttmann, els seus amics li van regalar una handbike, un tipus de bicicleta que s'enganxa a la cadira de rodes i que permet a la persona usuària poder-se moure amb més facilitat que amb un cotxe adaptat. «La meva handbike és elèctrica, però també n'hi ha de manuals i híbrides», explica. «Jo la faig servir pràcticament cada dia, per anar a tot arreu, sigui a comprar o a passejar el gos. És molt més fàcil desplaçar-me que no pas si haig de pujar i baixar del cotxe», afegeix.

Aquest diumenge, doncs, per tercer any consecutiu, va decidir anar amb la handbike fins al parc de l'Agulla, per participar a la Transèquia, en una ruta circular que anava fins als aiguamolls de la Bòbila de Santpedor. Ho va fer acompanyada de dos voluntaris, que estaven al seu costat per si sorgia qualsevol incidència. «Tots dos havien de seguir-me en bicicleta, però jo no portava casc. Així que un dels voluntaris m'ha deixat el casc i ell m'ha anat seguint cor-rents», explicava agraïda l'Anna. «Jo en el meu dia a dia no necessito casc, perquè no és obligatori, però sí que es recomanable, sobretot si fas baixades, perquè pots anar fins a 25 o 30 km/h», deia.

La manresana valorava molt positivament el recorregut proposat per a les handbikeshandbike. «Ha estat un itinerant molt maco. Potser, en algun tram, alguna roda ha patit una mica, però sort dels meus dos assistents, que m'han donat un cop de mà!», exclamava amb agraïment. També aprovava amb molt bona nota tot el dispositiu de la Transèquia. «Està molt ben muntada, els organitzadors t'ajuden molt i hi ha molt voluntariat!», afirmava satisfeta.

Abans de tenir l'accident, va afegir, ella ja havia fet la Transèquia a peu. «La vaig fer una o dues vegades. Des que estic en cadira de rodes, en canvi, l'he fet cada any, perquè cal aprofitar una activitat que està adaptada per als que anem en cadira de rodes», constatava. També acudeix a altres llocs del país en activitats del mateix tipus. «La setmana passada, per exemple, vaig anar a una sortida que es feia a Badalona, tot i que era urbana i el terreny, per tant, era més fàcil. El més maco, però, és poder fer una ruta a fora de la ciutat, amb un terreny més rural i paisatgístic, com ha estat avui», deia contenta.

L'Anna va tenir l'accident a Sant Salvador de Guardiola, per una caiguda de cavall. «Vaig tenir mala sort, em va caure el cavall a sobre. Després de sis mesos a l'hospital, a la Vall d'Hebron i a la Guttmann, quan vaig sortir, vaig començar de zero. I de mica en mica, et vas adaptant i mires la vida amb una altra perspectiva», explica.