Imagineu-vos que sou en un auditori per fer una conferència i que formuleu la pregunta següent: hi ha algun masclista a la sala? Quantes mans creieu que s'aixecarien: Cap? Una? Dues? Algunes de tímides amb un mig somriure burleta? Penseu que la resposta variaria si la qüestió la planteja un home o una dona o si la majoria del públic fos masculí o femení? És un experiment sociològic que no he fet, però que no descarto posar en pràctica si en tinc l'oportunitat.

Com que, per decisió conscient, procuro veure sempre el got mig ple, vull creure'm que ningú no es declararia obertament masclista -tot i saber-se'n- com ningú tampoc no defensaria maltractar infants o matar tots els ocells del planeta. Però, els vasos s'omplen i es buiden amb una facilitat sorprenent.

Des que l'any 2017 es va impulsar a les xarxes socials la campanya #metoo amb l'objectiu de denunciar els casos d'assetjament sexual, el malestar de les dones i les seves reivindicacions han entrat a l'agenda mediàtica. Se'n parla més i amb més profunditat. S'ha disparat el nombre de llibres editats sobre feminisme i hi ha indicis petits però positius com, per exemple, que els col·lectius que organitzen actes públics procuren incloure en les seves programacions veus de dones o que hi ha homes -pocs- que es declaren desacomplexadament feministes. Ha canviat la realitat laboral, social i familiar de les dones? Rotundament, no. Encara no.

Conec el cas d'un senyor, ingressat en un hospital, que va prémer el botó d'emergència perquè necessitava anar al lavabo. Va aparèixer per la porta de l'habitació un noi ferm, de braços musculats, cap rapat i barba. El pacient li va dir: «He avisat la infermera». I ell li va respondre: «Jo soc la infermera. Què necessita?». «He d'anar al lavabo i no et vull a tu. Vull una noia, una infermera». La conversa es va acabar de l'única manera possible, amb el pacient acceptant a contracor que un noi li netegés -amb perdó- el cul.

Dones intel·ligents, feu-vos amigues, sòcies, aliades. Homes intel·ligents, reproveu els vostres congèneres que menystenen les vostres companyes, dones i filles. Només junts podem sortir-nos-en. No me'n puc estar de regalar-vos aquest deliciós diàleg del llibre Memòria dels morts, de Teresa Pàmies: «-Ho hem passat bomba/ -Sí./ Saps per què?, perquè som dues dones intel·ligents./ Sobretot tu, mestressa. / És molt interessant la conversa entre dues dones intel·ligents, no trobes?/ -També ho és la conversa entre dos homes intel·ligents. / De què poden xerrar dos homes intel·ligents? La vida dels mascles és un feix d'injustícies, no patides sinó infligides. Si no són cínics tenen remordiments i, aleshores, se'n surten parlant de futbol.../-Alça! No en fas un gra massa? Nosaltres ens ho passem bé perquè som amigues./ -Dues amigues intel·ligents. / Dues bones, velles amigues. / Dues velles, bones amigues intel·ligents».