El març del 2011 la societat civil de Síria es va atrevir a sortir al carrer per protestar contra el règim de Baixar al-Assad. Primer, van ser només uns centenars de persones, que es manifestaven en ciutats com Alep o Damasc, però molt aviat les protestes populars es van escampar per les places i els barris de les ciutats i pobles de tot el país. L'eufòria superava la por, la població defensava el caràcter pacífic d'aquelles manifestacions, que suposaven una mostra de resistència civil no-violenta.

El règim d'al-Assad va respondre amb brutalitat policial i militar per esclafar la revolta. D'aquesta manera el règim optava per una solució securitària a un problema que no ho era, perquè el que patia Síria era una crisi existencial relacionada amb la distribució de la riquesa, la justícia social, la llibertat i la participació política. Poc després d'un mes de l'inici de les protestes, Amnistia Internacional ja va advertir que el règim estava perpetrant crims contra la humanitat.

El que es va iniciar com una revolució pacífica, que tenia com a prioritat evitar l'ús de la violència, rebutjar el sectarisme i impedir la intervenció estrangera, a poc a poc va derivar cap a un conflicte militaritzat on diferents actors locals, regionals i internacionals es van anar posicionant d'acord amb els seus interessos estratègics i amb un absolut menysteniment per una societat civil que es mostrava contrària a la militarització i que defensava la necessitat que les manifestacions continuessin sent pacífiques perquè només així la democràcia tindria alguna possibilitat. Centenars d'activistes havien triat la no-violència per convicció, perquè no acceptaven una victòria per les armes que destruís el país. Volien vèncer el règim d'Al-Asaad per la força moral i no per la força de les armes. Malauradament, molts d'aquests defensors de la lluita no-violenta van ser detinguts, van desaparèixer o van ser morts en centres de detenció del govern sirià. Els que van tenir més sort van haver de fugir del país.

Més de 500.000 morts

Vuit anys després de l'inici d'un somni de llibertat i justícia, la revolució s'ha convertit en una atroç guerra civil que ja suma més de 500.000 morts, dels quals 222.114 són civils. Segons la Xarxa Siriana pels Drets Humans, fins a finals del 2018, 14.024 persones havien mort sota tortura, 118.829 havien patit detencions arbitràries i n'hi ha centenars de milers de desaparegudes. També s'han comptabilitzat aproximadament 191 atacs amb armes químiques, així com la utilització de bombes de dispersió i de fòsfor, contravenint els tractats internacionals que en prohibeixen l'ús. El règim d'Al-Assad és el principal causant d'aquesta greu crisi humanitària però no n'és l'únic. Grups de milicians i gihadistes també són responsables de provocar el caos i la destrucció en les zones sota el seu control.

Més de dotze milions de persones s'han vist obligades a fugir de casa seva, refugiades en altres països, principalment al Líban, Jordània i Turquia, i desplaçades internes. Una xifra que representa més de la meitat de la població del país. Síria és avui un territori devastat, per molt que el règim d'Al-Assad vulgui erigir-se com el garant de la seguretat i la pau, i que des de fa uns quants mesos garanteixi el retorn segur dels refugiats.

La reconstrucció del país no serà possible si abans no s'afronta la qüestió de rendiment de comptes per les greus violacions dels drets humans comeses per totes les parts. El poble de Síria té dret que es faci justícia i que la qüestió de les persones preses i desaparegudes no resti en l'oblit. Organitzacions de drets humans locals i internacionals, com Amnistia Internacional, Human Rights Watch i la Xarxa Siriana pels Drets Humans, han declarat que milers de persones a Síria han desaparegut sense deixar rastre.

Les estimacions apunten que més de 117.000 han estat detingudes o han desaparegut des del 2011 fins a finals del 2018. La majoria de les desaparicions forçoses les ha dut a terme el règim de Baixar al-Assad, però altres grups com Jabhat al-Nusra també han utilitzat aquesta pràctica contra civils i activistes de drets humans com els Quatre de Douma: Razan Aituneh, Shamira al Khalil, Wael Hamade i Nazem Hammadi.

Famílies per la Llibertat

En general, les dones constitueixen una minoria entre les persones preses i desaparegudes, però formen la majoria de familiars que han de suportar les conseqüències dels empresonaments i les detencions. L'advocada Noura Ghazi Safadi és una d'aquestes dones què l'any 2017 va fundar Famílies per la Llibertat, un moviment que vol donar veu a les famílies dels presoners desapareguts o dels civils de qui s'ha perdut el rastre. Són mares, germanes, dones que demanen el dret a la veritat. Volen saber on són els seus fills, germans i marits. Només si veus com aquestes són escoltades i tots els responsables d'aquests crims reten comptes davant la justícia, es podrà començar a parlar de retorn segur i de reconstrucció. Si no és així, el país seguirà sumit en el patiment en silenci, la por, la desesperació i l'oblit.