Les ciutats són com una matrioixca, aquelles nines de fusta que amaguen a dins la mateixa figura cada cop més petita. Ahir a la tarda es va presentar un reportatge sobre una part de Manresa i del seu passat que, continuant amb el símil de les nines, seria una de les que queden més amagades. Mig centenar de veïns de Sant Pau van assistir a l'estrena d'un reportatge que recorda la colònia tèxtil del barri manresà, la que formaven la fàbrica Vermella i la Blanca i els dos blocs de pisos que hi van fer per als treballadors, on encara viuen un centenar de persones.

El document Dues fàbriques i una colònia, un treball per mantenir viva la memòria històrica, és un projecte del Pla de Desenvolupament Comunitari de la Federació d'Associacions de Veïns de Manresa i de l'Associació de Veïns de Sant Pau, al local de la qual es va presentar. Anna Villegas, dinamitzadora del pla, n'és la ideòloga i coordinadora, i Laia Miralpeix, periodista, l'autora de les gravacions i del muntatge.

A la projecció, que és previst repetir més endavant al centre de Manresa, hi van assistir els nou protagonistes del treball, que, amb els seus records, van traslladar els assistents el dia a dia en una petita colònia tèxtil. Entre ells, Francesc Comas, historiador i col·laborador d'aquest diari, que hi va posar el context històric i que ahir també va fer una petita introducció històrica. Prèviament, Toni Erro, president de la federació de barris, va agrair la feina feta.

Encarna García, Antonia Astilleros, Ignàsia Raurich, Josefina Sanjuan, Gabriel Villegas -el primer infant que va néixer a la colònia de Sant Pau-, el seu germà Pepito; Manel Martínez i Ignasi Tarrés, que hi van viure i treballar (no tots), van parlar d'un munt d'aspectes relacionats amb la vida a la fàbrica Vermella (1835) i a la Blanca (1855), on van arribar a treballar 300 persones; avui en dia ocupades per petits tallers. Una vida que la crisi del tèxtil de mitjan 60 va estroncar. Comas va apuntar en aquest sentit que, de les disset fàbriques que hi havia entre la Pirelli i els Comtals, només n'han quedat quatre.

El camió de la Pepsicola

Van parlar dels pisos, que «estaven molt ben fets» i tenien unes carboneres als baixos; del porter, el Manolo, que els deixava trucar per telèfon; de quan hi anava el camió de la Pepsicola i sortien a comprar-ne; de com convertien les bales de cotó en fil; de les bitlles, de les troques; de l'encarregat, del mecànic, del xofer del director, i del director, que «ho havia de saber tot», inclosos els problemes particulars de les famílies, per mirar de resoldre'ls. Una extreballadora va relatar que havia estat el director directament el que li havia recomanat que es recollís la trena llarga que duia en un monyo per no tenir cap accident a la feina.

Van recordar com es donaven les nòmines, en sobres de color marró que es repartien en mà als treballadors i que, tot i que la relació entre el personal de la fàbrica Vermella (o Colorada) i la Blanca era molt bona, no es deixava passar personal d'una a l'altra. De la palanca del riu que les comunicava i que a l'hivern quedava submergida. De la riuada del 62. De l'estiu, amb les portes de totes les cases obertes. «Abans es podia fer». Dels jocs d'infantesa.

Una exercici històric on els bons records van guanyar els dolents. Al principi i al final de l'acte, que va acabar amb un berenar, els assistents, la majoria gent gran del barri, no van parar de fer-la petar.