La manresana Carla Obradors és investigadora postdoctoral al Max-Planck-Institut für Kohlenforschung, a Mülheim, Alemanya, un dels millors centres d'investigació en química del món. Abans també va ser a Califòrnia. «Una oportunitat tremenda professionalment». «Va ser una experiència genial, però érem molt lluny de casa», afirma.

Què hi fa a Mülheim?

Vaig venir a Mülheim fa un any i mig amb el meu marit. Estàvem vivint a Califòrnia i teníem ganes de tornar a Europa per estar més a prop de casa i tenir un millor equilibri entre la nostra vida professional i personal.

Per què va decidir marxar de Manresa

Vaig marxar per fer el meu doctorat. Des de molt petita que havia estat motivada per la ciència i tenia moltes ganes d'entrar al món de la investigació, en gran part per la influència del meu pare. Per casualitat vaig anar a parar a Tarragona. Em va agradar molt viure-hi. Hi vaig créixer i aprendre moltíssim. Vaig fer molt bons amics i vaig conèixer el meu marit. Tot i que tota la vida m'havia rondat pel cap, es va fer més evident que aniríem a l'estranger una temporada també per motius professionals: tenia ganes de viatjar, aprendre i experimentar, contribuir a resoldre grans problemes i a inventar solucions trencadores. Tenia ganes d'enfrontar-me a nous reptes i explorar els meus límits.

Creu que a Catalunya no hi ha prou oportunitats per a joves investigadors?

Tant a Catalunya com a Espa-nya hi ha oportunitats per a investigadors però no crec que siguin suficients ni en quantitat ni en qualitat. Crec que l'Estat té un problema d'inversió en recerca i gestió greu que fa molt difícil poder competir amb altres països en l'àmbit acadèmic i a la llarga en transferència de tecnologia i empresa. És realment d'admirar el que es produeix des de Catalunya quan ho compares amb els recursos que tenim aquí a Alemanya. És veritat que des de la Generalitat s'han fet esforços per intentar compensar aquesta situació. Una diferència clau és el nostre capital privat destinat a innovació, que és extremadament baix en comparació d'altres països europeus i encara més amb els Estats Units. El potencial de Catalunya és immens però el sector públic no pot ser-ne responsable tot sol, falta compromís per part de les empreses, sobretot les grans.

Com explicaria l'experiència de marxar a fora?

Crec que tenim la sort de viure en un racó del món on molt poques experiències són inevitables. Sempre hi ha alternatives, tot depèn de quines expectatives tinguis i les teves prioritats. A més, molt poques d'aquestes decisions són irreversibles: tot i que jo potser encara faré algunes voltes, per a mi Manresa sempre serà casa meva i segueix sent el meu punt de referència. Però sempre havia tingut molt clar que volia viure un temps a l'estranger, volia ser immigrant i barrejar-me amb punts de vista diferents. És una etapa de la meva vida molt constructiva, tant personalment com professionalment. Tot i això, viure fora és dur, a vegades: al principi et sents sol i molt petit, però tot és nou i emocionant, com una muntanya russa. Constantment aprens coses noves i coneixes gent diferent, et superes dia a dia fins que et fas el teu lloc. Crec que la part més difícil és adaptar-te a una manera de viure més inestable que si et quedessis a Manresa.

Què és el que més troba a faltar de Manresa?

Moltíssimes coses. Evidentment, la meva família i els meus amics, la possibilitat d'improvisar un vermut amb mitja hora d'antelació. Trobo a faltar el sol, el menjar, agafar el cotxe i plantar-te al mar o a la muntanya. També els colors, olors i moviment al car-rer, trobar-hi coneguts de sorpresa. Tot i que hem fet molts amics arreu del món, a vegades trobes a faltar una mena de connexió amb la gent, una sensibilitat col·lectiva que a mi em sembla molt catalana, o si més no manresana.

S'ha plantejat mai tornar?

Constament. Catalunya és casa nostra, però ens hem acostumat a uns estàndards i un estil de vida que hauríem de canviar, especialment professionalment. Ens agradaria tornar a la llarga. Per passar més temps amb la família i amics i perquè els nostres fills creixessin en aquest entorn i valors. Per altra banda, també ens agradaria poder retribuir i fer progressar el sistema científic català amb les experiències adquirides. Però això només el temps ho dirà.