Càritas Manresa va organitzar una taula rodona amb treballadores de la llar que han passat pels projectes de l'entitat. La Bouchra, l'Amalia, la Samira, la Diattou, la Liubov i la Hasmik van compartir experiències i reflexions, i ho van aprofitar per denunciar la situació de precarització i d'explotació que han patit. Si alguna cosa va quedar clara és la necessitat de cuidar les que cuiden.

Càritas fa notar que el de la llar és un treball molt solitari i desprotegit que es porta a terme en un domicili particular cuidant persones grans, sovint en situació de dependència, a part de responsabilitzar-se de la neteja, l'organització de la llar, la cuina i la bugaderia. És a dir, portant a terme totes les tasques que són bàsiques per a la qualitat de vida de les persones i per al sosteniment de les famílies. La part de la cura i l'atenció de la persona centra una part important del treball.

Desprotegides

Les treballadores de la llar fan jornades molt llargues. Especialment preocupant és el cas de les internes, que treballen 24 hores cuidant una persona gran al seu domicili, amb molt pocs descansos i cobrant uns sous que moltes vegades no arriben ni al salari mínim interprofessional, que actualment és de 900 euros per 40 hores setmanals. Sovint, els salaris no es compleixen i treballen sense contracte, ni alta a la seguretat social. De tota manera, fa notar l'entitat, la seva cotització no els dona dret a l'atur, de manera que quan es queden sense feina es queden sense ingressos i desprotegides.

La majoria d'elles aprecien el vincle amb la persona gran i tenen un gran respecte per persones que, segons les seves cultures, són d'un gran valor i esdevenen tota una institució, contràriament al que ens trobem a la nostra societat, que viu d'esquena a la vellesa i a la mort. La majoria d'aquestes dones són migrades que deixen els fills als països d'origen per buscar una vida millor i uns ingressos per a les seves famílies, i arriben als nostres països a cuidar les persones grans, cosa que les separa de les famílies i crea situacions de molta duresa emocional, que són difícils de reparar.

A més a més, la llei d'estrangeria no els ho posa fàcil ja que són molts els requisits necessaris per poder treballar: «Has d'acreditar tres anys d'empadronament a l'Estat espanyol i aconseguir una oferta de treball de 40 hores/setmanals per aconseguir el teu permís de treball», expliquen. Aquest fet les condemna a treballar sense contracte durant els primers anys i, un cop aconseguit el permís de treball, a estar sempre pendents de cotitzar per renovar la targeta i evitar quedar-se sense papers.

Una cursa de fons

Les dones que van participar a la taula comentaven que estan orgulloses del seu procés i del seu itinerari. Han fet una cursa de fons per tirar endavant i superar tots els obstacles per regularitzar la seva situació i reagrupar les seves famílies, reivindicar els seus drets constantment, poder estudiar i aconseguir altres feines en les quals poden ser una mica més reconegudes i visibilitzades. Alhora, van expressar uns desitjos i objectius: «Crear una associació de dones migrades, seguir estudiant i formant-se per arribar a l'excel·lència, aconseguir millors condicions laborals o fer més trobades entre treballadores del sector de la dependència», amb la qual cosa fan èmfasi de la necessitat de cuidar les que cuiden.