Des de principi d'any, responsables i treballadors d'Ampans s'han estat manifestant cada dijous davant l'edifici de l'entitat a Comabella per protestar contra la crisi que viu el sector des de fa una dècada. La punta de l'iceberg que ha provocat les mobilitzacions del sector de la discapacitat ha estat la dificultat per assumir l'augment del salari mínim interprofessional i les conseqüències que això podria tenir sobre un col·lectiu com aquest, però les entitats socials arrosseguen anys de retallades i denuncien que se senten «oblidades i ignorades» per les administracions públiques.

Atribueixen a aquesta situació la congelació des de fa més de 10 anys dels salaris dels professionals i la manca de places residencials per a persones amb discapacitat. Tal com ja va explicar aquest diari l'estiu passat (vegeu Regió7 del 7 d'agost del 2018Regió7), Ampans té una llista que supera el centenar de persones que estan a l'espera d'accedir a una plaça de serveis residencials, algunes en situació d'emergència social.

En l'àmbit laboral, també cal subratllar l'envelliment prematur del col·lectiu de persones amb discapacitat intel·lectual, que és superior a la població ordinària per a la majoria de llocs de feina, i a les quals Ampans sovint dona assistència també després de la jubilació. L'entitat situa aquesta xifra en un 40% del total de treballadors que té actualment.

Redibuixar el model

El director d'Ampans, Toni Espinal, demana un esforç per fer que els CET siguin «només eines de trànsit» i que els entorns de treball siguin inclusius i el màxim de normalitzats possible, però admet que no es pot fer d'un dia per l'altre.

Les més de 6.000 persones que es van manifestar a Barcelona l'11 d'abril passat -i que podrien tornar a sortir al carrer dimarts vinent si entitats i Generalitat no arriben a un acord en les negociacions d'aquests dies- reclamen mesures de xoc a curt termini per fer front a l'augment del salari mínim però també un dibuix del que ha de ser el model d'inclusió a Catalunya a llarg termini.