Gabriel Ribalta obre i tanca les portes de l'institut des del primer dia. En les darreres quatre dècades ha vist els canvis que han experimentat els adolescents. Tot i les diferències entre els alumnes al llarg de tot aquest temps, assegura que sempre han tingut la necessitat de comunicar-se.

Hi deu haver pares que vostè va conèixer com a alumnes que ara porten els fills al Pius.

Un pare em va venir a veure el curs passat per acomiadar-se de mi perquè ja em coneixia de quan ell era petit i venia a l'institut, i ara els seus fills petits ja deixaven el centre perquè ja havien completat els estudis.

Com ha vist canviar el centre al llarg de tot aquest temps?

Hem canviat tots. Jo vaig arribar aquí quan tenia 19 anys i llavors era el petit. Ara en soc l'avi. La relació amb els alumnes era més propera llavors. Al principi, el pressupost era molt inferior al d'ara i, de fet, compràvem els papers amb comptagotes. No hi havia extintors. No era obligatori.

Els adolescents són molt diferents ara respecte de quan vostè hi va començar a treballar?

Amb el temps han anat canviant, però sempre han tingut una particularitat: si vols parlar amb ells és difícil, però hi ha vegades que t'expliquen coses íntimes perquè necessiten que algú els escolti, i en aquests moments els has d'escoltar amb transparència. I això ha estat una constant al llarg dels 40 anys.

Quina és la transformació més gran que ha experimentat el centre?

El que m'ha sobtat més és el canvi que vam fer cap a l'Educació Secundària Obligatòria. Em vaig trobar un dia uns alumnes d'una classe intercanviant cromos, i mai no ho havia vist abans al centre. I és que, abans, teníem adolescents que hi venien a fer el BUP i el COU i, és clar, amb l'arribada de l'ESO els alumnes de primer encara són uns nens.