Un dels nyaps urbans més clamorosos de Manresa, i un dels que més han aportat a la seva merescuda fama de ciutat deixada, va ser parcialment resolt fa pocs dies. En el marc del festival de música electrònica Manrusionica, i dins l'acord de col·laboració amb l'Ajuntament, un mural colorista ocupa la paret que, durant mig segle, va exhibir barroerament els budells d'un bloc de pisos enderrocat.

El mural dissimula una paret mitgera que van deixar els enderrocs d'obertura del carrer d'Alfons XII, durant els anys seixanta i primeria dels setanta. La creació del nou vial entre l'estació de la Renfe i la Plana es va preveure per primer cop el 1859, fins i tot abans de l'enderroc complet de les muralles, el 1877. L'Ajuntament de la República ho va incloure al Pla d'Eixample del 1933 malgrat que hi havia postures oposades perquè incloïa l'enderroc de la casa de valor patrimonial de cal Centó, a la Plana. No va ser fins als anys seixanta que l'Ajuntament va decidir tirar-ho endavant i va iniciar uns enderrocs que es van anar realitzant progressivament i van culminar el 1970.

L'edificació de blocs de pisos moderns al nou vial va cosir la major part de les cicatrius que van deixar els enderrocs, però no les de les dues bandes del carrer Arbonés, que van deixar perfectament visibles les traces del que havien estat habitatges plens de gent, amb restes de la rajola de la cuina, dels papers pintats, dels sostres i dels envans. Tota una radiografia del que havien estat llars manresanes desnonades.

L'espectacle era d'una lletjor rotunda i formava un pòrtic que donava la benvinguda als visitants que arribaven per la banda de la Renfe, com una declaració de la indiferència de la ciutat per la seva pròpia lletjor. Va ser així durant trenta anys, sense que cap ajuntament, ni franquista ni democràtic, decidís fer-hi alguna cosa. Fa una dècada, una de les dues bandes va ser sanejada i dignificada amb una coberta metàl·lica. L'altra va romandre inalterada.

No va ser fins al gener del 2018, gairebé cinquanta anys després de l'obertura del carrer, que es va intervenir per sanejar la mitgera de la dreta en sentit ascendent. S'hi va posar un arrebossat gris d'una lletjor considerable però, com a mínim, ja demostrava una voluntat de no deixar impune la ronya a l'espai públic. Finalment, en col·laboració amb el festival Manrusionica, i dins la política del govern de CiU i ERC de dignificar amb murals artístics els molts nyaps estètics que Manresa ha anat acumulant al seu Barri Antic, l'artista Anna Taratiel, autora també del mural de la placeta de la Mel (al xamfrà amb el carrer d'Urgell) hi va bastir els primers dies de juny un treball colorista basat en una combinació geomètrica que posa fi a mitja centúria de lletjor consentida.

Un dels nyaps més flagrants de la via pública de la ciutat, i un gran contribuent a la fama de Manresa com a ciutat abandonada, ha estat substituït per un conjunt de figures geomètriques de colors que, independentment de la valoració estètica que se'n faci, tanca una història de mig segle de vergonya paisatgística.