Bonaventura Clotet (Barcelona, 1953) va formar part de l'equip mèdic que el 1981 va tractar el primer cas de sida a l'Estat espanyol, una patologia aleshores desconeguda i que va ser devastadora. 40 anys després continua la seva lluita contra la sida i les malalties infeccioses. Doctor en Medicina, és un investigador reconegut internacionalment en sida, immunitat i malalties relacionades. Dirigeix l'Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa i és un dels responsables del projecte de recerca que treballa en una vacuna contra la sida. Des del 2013 és el director de la càtedra de la Sida i Malalties Relacionades de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC), ara càtedra de Malalties Infeccioses i Immunitat. «Aquest nom cobreix molt millor tot l'aspecte que estem treballant». Recentment ha estret els seus vincles amb la Universitat de Vic i Manresa en ser escollit catedràtic vinculat a la Facultat de Medicina. Hi aportarà el seu coneixement en la docència, la recerca i la transferència de coneixement. La Facultat de Medicina de la UVic-UCC iniciarà el seu tercer curs i tindrà unitats docents a Vic i a Manresa.

Ser catedràtic de la Facultat de Medicina de la UVic-UCC significa que hi farà classes?

Estic obert a fer-ho. M'agrada perquè la docència és una part important dins d'una càtedra. També hi ha l'ajuda a la recerca i a la innovació. Estic obert a fer les classes que s'acoblin al programa dissenyat. La UVic-UCC ha tingut l'encert de desenvolupar un programa de formació dels estudiants de Medicina que és innovador, transversal i que permet agrupar vàries assignatures alhora. Quan s'acobli a l'activitat de la càtedra, que és Malalties Infeccioses i Immunitat, estarem encantats de fer-ho. En els 6 anys que fa que dirigeixo la càtedra el que he volgut és fomentar tot el tema de seminaris, docència i estimular la col·laboració amb grups. També molts dels professors estan relacionats amb la càtedra i han fet les classes i seminaris que crèiem d'interès per estimular els estudiants.

La seva no és una càtedra com s'entén tradicionalment...

Hi ha un catedràtic tradicional que penso que no és el que persegueix la UVic-UCC, i jo tampoc, que és el que feia classes i no feia res més. La recerca és molt important, i jo em dedico a dirigir recerca. El catedràtic que només fa docència no pot fer una bona docència. Ha d'estimular els estudiants a conèixer línies innovadores en recerca.

Quin paper creu que tenen universitats al territori com la UVic-UCC?

Penso que hi ha d'haver ambició i que la UVic-UCC té molt potencial. Si les coses es fan bé, pot acabar sent un referent com a universitat perquè té elasticitat i la capacitat de modelar-se i acoblar-se al que són realment les necessitats de formació dels nous metges d'aquest país que és Catalunya. Pot acabar venint moltíssima gent de molts llocs perquè es dona una formació molt potent, competent i competidora. Crec que va ser un encert crear aquesta universitat privada amb capacitat de modelar-la segons les darreres necessitats o els darrers avenços en l'àrea de formació dels nous metges. Serà gràcies al nivell de docència i els resultats que obtinguin els estudiants que puguem posicionar-nos ràpidament entre les millors.

Creu, doncs, que les coses s'estan fent bé?

S'estant fent bé i, sobretot, hi ha capacitat d'esmena, que és molt important. De fet, nosaltres el que hem de perseguir és que això sigui el Harvard de Catalunya. Ho he dit des del primer dia i penso que és possible. Cal posar el llistó molt alt.

Personalitats de renom com el seu donen rellevància a institucions com la UVic-UCC?

Les persones individuals no fan res. Sempre són els equips. La rellevància de la Càtedra de Malalties Infeccioses i Immunitat és l'equip. Hi ha professors que s'han format als millors centres de recerca del món. Junts probablement tenim l'índex de publicació més alt en malalties infeccioses de tot l'Estat espanyol. Això és l'equip. Ajudo amb l'equip que porto i tota la tasca que estan fent. Ja està consolidat i fa més de 25 anys que està treballant. És un gran valor afegit.

Encara es posa la bata blanca i passa consulta?

Fa gràcia aquesta pregunta. L'altre dia era a Sant Pau. Jo vaig estudiar a Sant Pau i hi vaig començar de resident. Quan feia primer de Medicina vam anar a un dels pavellons i en aquella època hi havia els llits en forma de U i la gràfica de la temperatura i de les constants eren al peu del llit. Era el 1971, però semblava que estiguessis al 1800. A l'hora de fer pràctiques amb els pacients anàvem sense bata perquè no volíem crear una diferència i un distanciament amb aquelles persones. Buscàvem proximitat, comunicar bé i saber ajudar a lluitar contra el tràngol que estaven passant. Com diria aquell còmic famós, jo sempre he estat de la lliga sense bata. No n'he portada mai. Quan era a planta, fa molts anys, per temes d'higiene t'havies de posar més que una bata una mena de pijames. Però a les consultes externes no n'he portat mai. Actualment veig malalts un dia per setmana.

Fa assistència clínica, recerca i docència. Què és el que l'atrau més?

Penso que tothom que es dedica a la medicina hauria de fer recerca, perquè, en cas contrari, no t'interpel·la el problema del malalt per buscar-hi una solució. Òbviament hi ha patologies que ja se solucionen, però en queden moltes que no, i això t'ha d'estimular. Pel que fa a les infeccioses, hi ha mols reptes pendents i la recerca ha de ser un gran estímul. Tenir un gran equip ho fa fàcil.

Hi ha prou diners per poder fer recerca?

Hi ha un aspecte important que és la gestió econòmica i la generació de recursos a través de fundraising, donatius... S'ha d'entendre que ajudar a fer recerca, a formar estudiants, significa tenir una societat millor. La vida és una escala logarítmica en base a 10. Hi ha qui pot donar 10 euros, un altre en pot donar 100 i un altre, 100.000. Tot depèn. L'important és saber el retorn que té. És un retorn emocional que s'ha de saber explicar. És important també seguir de prop el teu ajut per saber en què està contribuint a la recerca i a la societat.

S'explica prou bé aquest retorn a la societat?

No s'explica bé, i tampoc no s'escolta bé. Hi ha d'haver voluntat d'escoltar i facilitats per explicar. Jo crec que, de facilitat, en tinc. Només busco gent que tingui voluntat d'escoltar.

Un consell per als estudiants de Medicina i futurs metges...

La recerca ha de ser una part important de la seva vida. Els formarà molt, els ajudarà i contribuirà en la millora de la societat. Però jo diria que el més important de tot és que són metges i que han de pensar que al davant tenen una persona amb les seves vivències i els seus sentiments, i que han de ser molt curosos amb el tracte. Sempre han de pensar que un dia ells estaran a l'altre costat de la taula i que els agradarà molt que els tractin adequadament. És una mica aquella frase que diu que tractis els altres com t'agradaria que et tractessin a tu. Això és molt important. Quan un està malalt està preocupat i trist. Necessita algú que sàpiga posicionar tots els problemes, indicar les proves adequades, que mai en facin d'innecessàries que puguin provocar dolor purament per millorar un coneixement que no canviaria el procés terapèutic. En definitiva, considerar molt la persona que tenen al davant.