Segons el llenguatge no verbal, escoltar algú altre amb la mà tocant la barbeta denota interès. Ahir, a la Sala Petita del teatre Kursaal, entre el centenar d'assistents que van esgotar les localitats disponibles, en aquesta postura n'hi havia uns quants.
A l'entrada, el públic de la vuitena edició del TED, el cicle de ponències impulsat arreu amb la idea de millorar la societat, organitzat a Manresa per un petit grup que, a base de creure-hi, ja l'ha convertit en una cita obligada, van rebre un bloc de notes, un bolígraf, un imant de color vermell en forma de X i una bossa de roba per anar a comprar prescindint del plàstic. Aquest darrer regal tenia una raó de ser de pes.
Enguany, el fil conductor del TEDx Manresa ha estat Tempus fugit. El temps vola i, entre ponència i ponència, el músic Natxo Tar-rés, del nucli organitzador, va reflexionar sobre si ens queda temps per salvar el planeta o ja hem fet tard. A l'escenari, un vaixell nedava en un mar de plàstic en forma d'ampolles d'aigua.
Santiago Estaún, doctor en Psicologia per la Universitat René Descartes (París) i catedràtic emèrit de Psicologia de la Percepció i Psicologia i Temps a la UAB, va sortir a escena lluint una sa-marreta on deia: «És quan dormo que hi veig clar». La seva reflexió va servir per demostrar-ho.
El punt de partida el va situar en un article de la revista Muy interesante segons el qual malgastem 25 anys de la vida dormint. Va parlar de l'experiment d'un grup de nord-americans que van decidir no dormir a base de prendre cafè i estimulants, fins que un d'ells va començar a tenir al·lucinacions. I d'un altre, en el qual va participar, per comprovar si és l'alternança del dia i la nit el que ens condiciona la necessitat de dormir. La persona en qüestió va fer la prova en una gruta als Pirineus, però van haver de treure-la'n quan va començar a dir bestieses... També va demostrar la importància del son REM en l'aprenentatge. Va retreure a una certa ideologia imposada el fet de considerar el dormir una pèrdua de temps i va acabar amb un consell lligat a un fragment d' El Petit Príncep: «Hem d'anar a poc a poc».
No fer plans
Lluïsa Albadalejo també va donar uns quants (bons) consells. Veïna del Pont de Vilomara, ha superat sis càncers. Primer consell: «Fa un temps vaig decidir no fer plans». Li van diagnosticar el primer càncer fa vint anys. Havia inaugurat una sabateria que anava molt bé i que fins l'havia obligat a ampliar el negoci, tenia els fills petits i «l'agenda plena de compromisos». Segon consell: «Vaig començar a deixar més pàgines en blanc a l'agenda». Es va dedicar temps a ella i als altres fent voluntariat, fins que va arribar un diagnòstic definitiu: un càncer de pàncrees fulminant. «De cop i volta vaig haver d'assimilar que m'havia de morir» i va decidir gaudir al màxim de la vida per descobrir que, «quan perds la por a la mort, és quan realment vius». Però no es moria. «Jo pensava: com m'he de morir si cada dia estic més bé? Àngela Maria!». Les rialles del públic van ser inevitables.
No es va morir, òbviament, i continua gaudint de la vida, que, tercer consell, «és un regal» que, va lamentar i es va queixar, no es mereix «haver de perdre tres hores a l'hospital esperant l'ambulància que t'ha de portar». Mentrestant, continua lluitant «amb una agenda totalment en blanc per poder fer el que m'agrada».
Després d'ella, i abans de les altres set ponències, hi va haver un dels minuts d'or -en realitat, tres- de la sessió, que va utilitzar Pau Ciuraneta, un dels pagesos damnificats per l'incendi de la Ribera d'Ebre. Va demanar a la gent de ciutat que surti de la seva zona de confort i vagi a conèixer país.
Esteve Pintó, de l'organització, que va presentar Ciuraneta, va fer aixecar la mà al públic per saber qui havia anat a les anteriors edicions al TEDx i qui ho feia per primera vegada, que van ser les mans més nombroses. Adreçada als més veterans, va improvisar la idea que l'any vinent siguin ells els que tinguin un minut d'or. Ja es poden anar preparant...
