Parlar de persones refugiades és parlar d'un èxode forçós, generalment col·lectiu. Pot ser conseqüència d'una guerra, d'un canvi climàtic, d'una catàstrofe natural o per motius religiosos, ideològics, de discriminació... En el cas dels refugiats del Sàhara, dels quals formo part, ens vàrem veure forçats a un èxode per raons d'una guerra injusta que tenia com a objectiu eliminar el poble sahrauí.
L'any 1975, la metròpoli espa-nyola, pressionada per la Marx Verda que va organitzar Hassan II, va cedir al Marroc i a Mauritània el territori de la Sakia al-Hamra i Río de Oro, anomenat en aquell moment Sàhara espanyol. Amb aquest decisió, l'Estat espanyol va abandonar els seus ciutadans sahrauís. Actualment, les Nacions Unides (NU) segueixen sense reconèixer la sobirania del Marroc sobre aquest territori i remarquen la responsabilitat de l'Estat espanyol en el conflicte.
Durant aquest buit legal, el moviment d'alliberament del Front Polisario, amb el suport de la majoria de la població sahrauí, va proclamar l'any 1976 la República Àrab Sahrauí Democràtica i inicià una guerra d'alliberament que l'enfrontà al Marroc i a Mauritània. Els nous colons havien començat un pla d'extermini, prova d'això són els milers de sahrauís desapareguts a les presons mar-roquines, les desenes de fosses comunes que han trobat els equips d'investigació internacionals i proves més contundents com els bombardejos d'Um Dreiga perpetrats per l'aviació marroquí contra milers de civils sahrauís que s'havien instal·lat als afores de les ciutats com a mesura de protesta.
Durant els setze anys que va durar la guerra, ens van bombardejar amb napalm i fosfat blanc, van enverinar els nostres pous d'aigua, van exterminar els nostres ramats... per obligar-nos a rendir-nos, per obligar-nos a no lluitar pels nostres drets. Hem preferit patir en la pròpia pell l'extrema pobresa que vendre l'ànima als botxins.
El mur més gran del món
L'any 1980, el Marroc va construir el mur més gran del món. Suma més de 2.700 km de longitud i està sembrat de milions de mines antipersona. Un mur que impedeix el retorn de les persones refugiades i la reunificació de les famílies. Un mur que molt pocs coneixen i que avui en dia continua en peu.
La meva mare m'explica que va recórrer a peu amb centenars de famílies la meitat de la distància que separa la ciutat d'Auserd (Sàhara Occidental) de la de Tindouf (Algèria), portant-me a coll. És com si una mare amb un nen als braços recorregués la distància que separa Barcelona de Madrid. Durant el camí, moltes persones van morir, especialment infants. Gent que cercava un lloc segur.
L'any 1991 es va firmar un acord de pau, promogut per les NU que va posar fi a molts anys de guerra. Les parts van acordar portar a terme un referèndum d'autodeterminació per al poble del Sàhara Occidental en el termini d'un any. Amb aquest objectiu, el consell de seguretat de NU va crear la Missió per al Referèndum al Sàhara Occidental. Avui, 27 anys després de la seva creació, no s'ha assolit el seu principal objectiu.
Sobta que sigui l'única missió de les NU que no tingui competències sobre drets humans. Semblaria que només s'ha creat per eternitzar el conflicte i el drama del poble sahrauí. No obstant això, malgrat les dificultats a què ens enfrontem cada dia als campaments, i malgrat la decepció que tenim vers la comunitat internacional, seguim creient en la pau. Estem convençuts que la solució pacífica és possible, sempre que existeixi una voluntat real de trobar una solució que respecti el dret del poble sahrauí a l'autodeterminació.
Més de 43 anys als campaments
Costa d'imaginar més de 43 anys vivint als campaments de refugiats sahrauís, un dels llocs més inhòspits del desert. Les condicions socials, econòmiques i meteorològiques són extremes i no és possible viure sense la total dependència de l'ajuda humanitària. Un lloc on les temperatures a l'estiu arriben als 52 º i són gèlides a l'hivern, on es viu sense electricitat ni aigua als habitatges, sense possibilitat de treball remunerat...
En aquesta esquerpa terra, han nascut quatre generacions de refugiats. Actualment hi viuen infants, joves, homes i dones sense cap possibilitat de desenvolupar-se personalment ni col·lectivament. Viuen cada dia amb el somni de tornar a la seva terra; somnien sortir a pescar en comptes de menjar peix en llaunes daurades, malgrat ser els amos del banc de pesca més ric del món; somnien banyar-se al seu mar i no passar els calorosos estius del desert; somnien cada dia passejar sense mines antipersona, sense murs. Aquest és el somni que tenen tots els refugiats sahrauís i especialment ho somnien quan es tracta de celebrar el dia internacional de les persones refugiades cada 20 de juny.
Comparteixo amb vosaltres un fort desig: que el proper any no haguem de celebrar el 20 de juny, el Dia Mundial de les Persones refugiades. Significarà que no hi ha conflictes, que no hi ha guerres, que al nostre món regna la pau per a totes les persones.
