10 de juliol de 2019
10.07.2019

EXPOSICIÓ 40 ANYS REGIÓ7 | PUIGCERDÀ


ENTREVISTA

«Tenia tutsis a casa, i si ho haguessin sabut, no només els haurien matat a ells»

Mossèn Joan, que és hutu, recorda com va viure el genocidi a Rwanda, que compara amb els crims del franquisme, perquè caldrà temps per fer justícia

09.07.2019 | 22:35
Jean Hakolimana, rector de la Seu i del Carme

El rector de la Seu i del Carme de Manresa explica les arrels del conflicte. Avui en dia creu que falla la política

Mossèn Joan, nom amb què s'adrecen a Jean Hakolimana (Ginsenyi, Rwanda, 1972) els qui el coneixen, és el rector de la Seu i del Carme des de fa dos anys. Té sis germanes, parla sis idiomes, té tres llicenciatures i un doctorat, toca el piano i es manté en forma anant a córrer.

25 anys del genocidi de Rwanda. Tenia 22 anys. On l'agafa?

A Rwanda, el seminari major està dividit en tres etapes. Feia el primer any, als afores de la capital, Kigali.

Quins senyals li arriben que passa alguna cosa greu?

S'ha de tenir en compte que el genocidi es dona dins d'un conflicte bèl·lic que fa quatre anys que dura. Comença el primer d'octubre del 90. Per tant, veus que la tensió va augmentant. En aquell moment era jove, no tenia la lucidesa intel·lectual que tinc ara, però, ara, mirant enrere, veig que era previsible.

Va ser dels que no van marxar.

Sí. El president és assassinat el dia 6 d'abril del 1994. L'FPR [el Front Patriòtic Rwandès] té uns contingents a dins i a fora de la capital i comença la batalla final, que ningú no sap com acabarà ni quines conseqüències tindrà. Cadascú es fa el seu escenari. Rwanda gairebé es va buidar perquè vam arribar a tenir 5 milions al Congo. Jo em vaig quedar perquè no ho tenia clar. Per a mi en aquell moment era igual de perillós marxar amb els companys que ho van fer que quedar-me. Perquè marxar al Congo era marxar amb els milicians que portaven mesos matant gent. No m'inspirava confiança i vaig pensar que, morir per morir, em quedava i ja està.

Comprèn què va passar?

Hi ha alguns elements que ho poden explicar, que no justificar.

Quins?

A veure, hem de tirar enrere una mica. Rwanda és una societat que té classes socials que es basen en la riquesa, que, tradicionalment, és la tinença de vaques. Qui en té més pertany a una classe, qui en té menys, a una altra, i el qui no en té, a una altra. Això és el que, amb el temps, es converteix en ètnies, però es pot sospitar que a l'inici no era així perquè, normalment, a l'Àfrica, quan parlem d'ètnies parlem d'un grup que té una cultura i una llengua diferents, i que viu en un lloc diferent. A Rwanda hutus, tutsis i twa, primer, viuen barrejats; segon, parlen la mateixa llengua; tercer, tenen la mateixa cultura, gestos, mites i costums. Per tant, definir-ho com una ètnia en el sentit clàssic, em grinyola bastant.

Com s'explica, doncs?

Entenc, i alguns analistes també ho entenen així, que és una evolució d'aquestes classes socials que, amb el temps, es fixen com si fossin ètnies en el sentit pur i clàssic de la paraula. Això és el que es troben els primers colonitzadors, i com que els europeus venen amb la mentalitat cartesiana de classificar per poder entendre millor, aquesta classificació els va bé. Ara, els carreguem la responsabilitat que tot això ho van iniciar ells. No. Ho van trobar allà. I ho van incorporar a la seva anàlisi cartesiana que ho reforça encara més. I un tercer pas: antigament la gent no tenia documents d'identitat, i la cultura europea els introdueix: Joan, hutu; Gemma, tutsi; Maria, twa...

Responsables indirectes.

En el que discrepo és a dir que ho fessin amb aquesta finalitat. No, però hi té a veure. Una cosa és que jo pertanyi al grup hutu i tu al tutsi, però, si tenim un document on posa Joan i a sota el pare, la mare i l'ètnia, ho reforcem una mica més. Això passa en el moment de la colonització, el 1900, i, després d'aquesta categorització, es diu: aquests poden fer això i aquests no. En el cas de Rwanda, Burundi i Congo, el colonitzador hi posa uns funcionaris per coordinar una mica, però deixa el sistema vigent tradicional local. Per tant, no només tenim una categoria social que s'ha anat convertint en ètnia i domina el poder, i dos grups més que no tant, sinó que arriba el colonitzador, agafa aquest grup i el fa el seu subcontractista. Tot el que implementi, sota la responsabilitat de qui anirà? La d'aquest grup, que són els tutsis. Per tant, els altres dos, hutus i twa, poden tenir el greuge que el poder, amb el que comporta de beneficis, el domini el grup tutsi.

Que és el braç executor.

En algun moment es dona un divorci entre l'administració colonial i aquest grup i comença a pujar el moviment de masses amb les independències, perquè la democràcia no es pot aguantar amb la dominació de la minoria i, com és d'esperar, es fa una revolució, es passa a un sistema democràtic i guanya la majoria, que són els hutus, que representen un 80%, i s'agreuja la clivella entre un grup i l'altre. Jo tenia el poder, ara el tens tu. Això té implicacions.

Carn de conflicte.

Una part del grup dels tutsis es refugia a fora i són els que, després de 30 anys, el 1990, agafen les armes per tornar a adquirir el poder -són els que ara el dominen a Rwanda- i això desemboca en la guerra que perdura fins que el 94 acaba en el genocidi. Ara que ho miro amb una certa distància, veig que la tensió es va anar incrementant de tal manera que només amb una mica d'espurna la casa es podia cremar, que és el que va passar quan va ser assassinat el president, que era hutu, i la versió oficial és que ho van fer els del bàndol de la rebel·lió, que eren tutsis.

La infermera manresana Flors Sirera va morir assassinada a Rwanda el 1997. Un responsable és l'actual president rwandès, Paul Kagame, i no s'ha fet justícia.

Una guerra civil pot acabar de dues maneres. Amb una negociació, que és el millor. O amb la victòria d'un bàndol, que és el pitjor perquè gestionar la victòria demana molt seny. I gestionar la derrota, també, i això és el que explica l'evolució que hem anat fent. Si parlem dels casos que s'haurien de dirimir amb la responsabilitat del bàndol victoriós, és complicat. Mirem els crims del franquisme. Des de quan se'n parla obertament? Una mica, a partir del 78. En la història de la humanitat, això que diu la paraula de Déu que no hi ha res nou sota el sol, és veritat. Un dia vaig dir en una entrevista que la situació d'Espanya em recordava la de Rwanda i la gent es va enfadar, però és que per a mi és un cas d'observació per veure d'on venim i a on anem. Si el conflicte d'aquí és fins al 39, quants anys han passat? Quina evolució ha tingut la societat? Quins temes pendents queden?

Va perdre gent propera?

Tinc sis germanes, i una amb tota la seva família van morir al Congo refugiats. Per tant, podem dir que són víctimes col·laterals, però dins del genocidi, de la família, no. En canvi, pel que fa al nucli que qualsevol jove té, sí. Si repassem els companys de la primària, de la secundària, de la universitat, de jugar a pilota, que en els casos normals podrien sumar 500 persones, amb prou feina si en sumen 50. Ja és un èxit.

Era al seminari.

L'assassinat del president és el dia 6, i crec que la Pasqua, l'any 94, va ser el dia 4, un diumenge, i la tradició allà és marxar de vacances després d'haver-la celebrat. Crec que vaig arribar a casa el dia 5. Arribo cap a les 5 de la tarda, saludo la família, me'n vaig a dormir. L'endemà al matí es comet l'atemptat contra el president i, a partir d'aquí, les coses es compliquen. Vaig viure tot aquest temps a casa de la meva mare, i hi vaig haver de viure de l'abril fins al juliol amagat, per mil raons. Primer, perquè això d'hutus i tutsis no és una cosa tan evident. A mi, que soc rwandès de tota la vida, si em presenten vint persones i em demanes qui és tutsi i qui és hutu, em puc equivocar un 80%. Segon, perquè en aquestes matances de masses s'hi barregen molts motius. Aquest company amb qui vam estudiar va tenir més sort, li tinc enveja, resulta que passa això, per a mi és un tutsi i pam. Aquesta noia a qui vaig fer una proposta i em va rebutjar, pam. Veure un jove de vint anys sense participar en la moguda general també pot ser un motiu. A més, tenia companys tutsis amagats a casa, si ho haguessin sabut, no només els haurien matat a ells, perquè ets un mal col·laborador.

Són hutus i van amagar tutsis?

Sí. L'element bàsic en què ningú no es fixa és que el conflicte de Rwanda és un capítol d'un llibre molt més gran, que és el conflicte dels Grans Llacs, que té com a finalitat el control dels recursos naturals del Congo, que és un dels països, a escala mundial, que té més coltan, or, diamants, fusta. Ho tenen tot! És impressionant, però, és clar, controlar un país de les seves dimensions és complicat i l'Occident no té els mitjans per fer-ho i ha de subcontractar algú. La guerra de Rwanda és un capítol de la guerra amb la finalitat del Congo. A Rwanda es munta políticament un conflicte entre hutus i tutsis. Per què dic que es munta? Perquè, als tutsis que es van salvar, qui els va amagar? Els hutus. Jo vaig ser ordenat l'any 2000, uns sis anys després del genocidi, i no et pots imaginar el munt de parelles que vaig casar d'hutus i tutsis, i havien passat només sis anys del genocidi. Per dir-te que la gent normal i corrent no té cap problema. Després hi ha espais polítics, hi ha partits polítics...

Hi va sovint al seu país?

Sí, quasi cada dos anys. Hi tinc la mare, que té 91 anys, i tota la família.

Quina situació s'hi viu ara?

S'hi construeix una pau i, si t'ho mires amb una certa distància, et fas la pregunta de com són els pilars d'això, i això ho he après observant la societat espanyola. Els anys 50 es podia dir que Espanya estava en pau? Estem com estava Espanya els anys 50-60, i amb això gràficament s'entén.

Què en pensa, del conflicte polític Catalunya-Espanya?

Els humans pequem per ingenuïtat. Ens pensem que ho tenim tot controlat i, de cop i volta, ens trobem un conflicte greu que ningú no pot gestionar. Aquí podem estar contents que no hagi passat res. El problema que crec que hi ha, i això no ho dic jo, ho diuen molts analistes polítics, és que la política està en crisi. No només aquí. Arreu del món. Si no estigués en crisi, és un conflicte normal i neutre, per seure i parlar. La política és parlar amb qui pensa diferent. No s'ha de ser un gran polític per parlar amb qui pensa igual.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Visites al metge

Visites metge Manresa

Demanar hora

Althaia permet programar la visita amb el teu metge.

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.

 

Guia de restaurants

Restaurants a Manresa

Restaurants a Manresa

Els millors restaurants de Manresa. Fitxes amb fotos i mapa.

 

Transport públic

Horaris bus Manresa Barcelona

Bus Manresa-Barcelona

Accedeix als horaris del servei de bus entre Manresa i Barcelona. 

 
L'últim El més llegit

Calendari laboral i escolar

Calendari laboral 2019 a Catalunya

Calendari Laboral 2019 a Catalunya

Aquí pots consultar tots els dies festius a Catalunya i el calendari escolar 2018/19