El Pont Vell de Manresa ha tingut diferents fases constructives. La tercera -que li va configurar la silueta actual- és de final del segle XIV.
En aquella època ja consta l'existència d'un molí fariner, el Molí Nou propietat del Comú, afegit al marge esquerre del riu i que l'arrendava en subhasta pública. Aigües amunt es va construir una resclosa de fusta -que s'ha mantingut fins fa molts pocs anys- a l'aiguabarreig amb el torrent de Sant Ignasi.
La resclosa va ser reconstruïda vàries vegades per culpa dels aiguats. L'any 1712 es va refer. Les obres van començar el 27 de setembre d'aquell any i van acabar el 4 de desembre, i es va fer amb roures tallats de la zona del Grau de la Coromina de Viladordis.
D'aquí sortia el canal que portava l'aigua cap al Molí Nou, que permetia moure els enginys mecànics per a la molta del cereals. A mitjan segle XIX, l'Ajuntament va vendre a la societat Argemí, Gallifa i Companyia el molí i, entre el 1859 i el 1862, es va edificar una fàbrica de filats que va funcionar, amb diferents noms comercials, fins a final del segle XX. Encara avui, en un dels pilars del pont, a prop dels bagants, es pot veure una pedra amb les inicials AGC dels fundadors de la fàbrica.
La fàbrica va ser enderrocada l'any 1985 i, una mica més tard, els edificis annexos, deixant la imatge del pont neta.
El Bullidor
El salt d'aigua que provocava la resclosa es coneix amb el nom del Bullidor. Una llegenda manresana diu que sota el gorg hi ha un forat tan profund que encara no s'ha trobat una màquina de tren que va ser arrossegada des de l'estació de Manresa-Riu fins a aquest punt en l'aiguat del 12 d'octubre del 1907.
El que no és una llegenda és que, en aquest mateix aiguat, els Bombers van haver de rescatar des de la teulada trenta-set obreres i cinc obrers que hi estaven treballant aquella nit.
Una placa -que es pot trobar en altres punts del costat del riu com a la capella de Sant Marc i al carrer de Folch i Torres- mostra el nivell fins al qual va arribar l'aigua aquella nit d'octubre.
La nit del 24 de gener del 1939, cap a les 2 de la matinada, després de passar el gruix de les forces republicanes en retirada, membres del cos d'enginyers de l'exèrcit republicà van fer volar amb dinamita els ponts de la capital del Bages.
Segons diferents testimonis, la detonació es va sentir per tota la ciutat i va trencar molts vidres de cases i els vitralls de la Seu.
El Pont Vell va patir l'enderrocament dels dos arcs centrals i així va quedar durant les dues primeres dècades de la post-guerra.
Un decret del 23 de desembre del 1955 amb Joaquín Ruiz Giménez com a ministre d'Educació Nacional va declarar «monumento histórico-artístico» el Pont Vell i que la tutela del monument quedava sota la protecció de l'Estat.
Un origen romà desmentit
En la justificació de la declaració es parlava d'un origen romà. Possibilitat que ha estat desmentida moltes vegades.
Tot i que l'alcalde Josep Moll volia restaurar el Pont Vell aviat, va ser necessari esperar cinc anys per poder tenir els recursos necessaris, que van ser donats pel Servicio de Ordenación de Ciudades Artísticas y Reconstrucción de Monumentos sota la direcció de l'arquitecte Francisco Ponts Sorolla.
Pedra de Monistrol
Les obres van començar el novembre del 1960 i van acabar a final del 1961. Les pedres per completar els arcs centrals es van portar d'una pedrera de Monistrol de Montserrat. Es van muntar dues grans bastides de ferro al voltant dels arcs centrals i la reproducció dels arcs, mentre que l'encofrat es va fer de fusta.
En principi, es volia inaugurar per l'aniversari de la Liberación del 1962, però, al final, no es va inaugurar fins al cap d'un any.
El 30 de gener del 1963, amb motiu del 24è aniversari, va ser inaugurat pel ministre de la Vivienda, José María Martínez Sánchez Arjona.
El ministre va arribar a les 11 del matí a la ciutat acompanyat pel governador civil de la província Ibáñez Freire, el president de la Diputació marquès de Castellflorit, el director general d'Arquitectura i l'arquitecte del pont de Sant Francesc, que era l'únic on es podia entrar amb cotxe a la ciutat. Foren rebuts per les autoritats civils, militars i del Movimiento locals, encapçalades per l'alcalde, Josep Moll, i el cap de la Falange, Pedro Carreras Roca.
La comitiva es va desplaçar a l'ajuntament i, després d'un acte institucional al saló de sessions, es va desplaçar al Pont Vell, on l'arxipreste de la Seu, Lluís Camps, en va fer la benedicció. Es va tallar la cinta i es va descobrir una placa amb la inscripció: «Pont Vell. Obra Imperial Romana. Monumento Histórico-Artístico Nacional, decrecto 23 - XII - 1955. Renovado en los siglos XI-XII. Destruido por la horda roja separatista el 24 de enero de 1939. Reconstruido en el año 1061 por la Dirección General de Arquitectura del Ministerio de la Vivineda 30-I-1963».
El Pont Vell, situat al costat de la basílica de la Seu i del santuari de la Cova, s'ha convertit en la imatge característica de la ciutat, ja fos en les il·lustracions i gravats d'èpoques passades o en les imatges actuals per televisió o altres mitjans digitals.
