Josep Rodríguez Llurdes (1925, Manresa). Fins al dia de la jubilació va passar 14 anys de conserge a l'escola La Salle, una etapa que recorda com la més satisfactòria de la seva vida. Alumnes que l'anaven a veure i li tenien una estima especial encara avui el reconeixen pel carrer i li recorden històries que havien viscut plegats.
La guerra civil el porta a ser sabater, però quina aspiració tenia quan era petit?
Durant la guerra la meva família es trobava en una situació de misèria. Jo vaig decidir buscar-me la vida per ajudar a casa. Vaig agafar la motxilla i al final em van acabar agafant en una sabateria, on vaig aprendre a reparar calçat. M'hi vaig estar fins al final de la guerra i després vaig vaig seguir treballant en la reparació i confecció de sabates a diferents empreses. Jo volia ser professor i, d'alguna manera, puc dir que el somni de ser professor es va complir a la consergeria de l'escola La Salle Manresa, on ajudava i atenia molts nens i, d'altra banda, vaig ser durant uns anys professor de sardanes, una disciplina que m'acompanya des dels 18 anys.
Com passa de ser sabater a conserge d'una escola?
Entremig encara hi ha alguna cosa més. L'any 1960 vaig canviar de feina i vaig ser administratiu de diverses obres per l'empresa Fomento de Obras y Construcciones. De fet, les canonades que ara estan renovant a la carretera de Santpedor les vaig administrar jo mateix fa 45 anys. Després d'unes obres a l'empresa Pirelli, em van dir que havia de plegar, i el director em va ajudar a buscar una altra feina. D'aquí sorgeix la tasca de conserge. De totes les feines que he fet, em quedo amb aquesta.
Quina era la seva tasca com a conserge de La Salle Manresa?
M'estava a la recepció. Recollia encàrrecs, trucades, feia els tiquets de menjador, atenia els pares que venien a fer entrevistes amb els professors, entre altres coses. Tot això estava molt bé, però si per alguna cosa em recorden els nens i nenes que venien a l'escola, era perquè jo tenia la farmaciola mèdica, i quan els infants es feien mal o no es trobaven bé jo els curava o trucava a casa. Allà, xerrava amb ells i compartien les seves inquietuds amb mi. Molt sovint venien infants a dir-me que tenien mal de panxa i jo els donava un terròs de sucre amb una gota d'aigua del Carme i se'ls passaven tots els mals.
Tenia bona relació amb els alumnes.
Sí, crec que jo coneixia més els nens que els mateixos professors. Estimava els infants i ells a mi també, em venien a veure i ens teníem molta estima. Ens coneixíem tant que fins i tot vaig detectar que algun infant tenia problemes de vista. Com que tenia fils i agulla, algunes nenes venien perquè els cosís les nines de roba. Per tant, era el conserge i feia les tasques de conserge, però també era dels qui escoltava i tractava més amb els nens de l'escola.
Avui en dia és possible una figura així a les escoles?
Ara les coses han canviat molt. Jo curava els nens i nenes, els donava sucre i fins i tot havia arribat a portar una nena a casa seva un dia que es trobava malament i els seus pares no podien venir-la a buscar. Això ara seria impensable. El professorat o els secretaris no poden donar ni una aspirina a un alumne, i encara menys emportar-se'ls fora de l'escola amb el cotxe. Abans aquestes coses eren normals, i és per això que jo tenia tanta confiança en ells i ells en mi, perquè era una relació molt més propera de la que actualment es permet entre el personal docent i els alumnes de l'escola.
I amb el professorat, quina relació hi tenia?
Jo he dit molts cops que el conserge pot arribar a tenir més poder que el director d'una escola. Jo era la primera persona a qui es dirigien els pares quan venien a fer alguna reclamació, i si jo deia que el director no es podia reunir, no s'hi reunien. Les persones acostumen a acatar el que diuen els conserges perquè és de les poques vies de comunicació que tenen amb els càrrecs superiors dels llocs. Amb això vull dir que la relació que tenia amb el professorat era de molta confiança, també. Just el dia que vaig començar coincidia amb les portes obertes de l'escola i jo no coneixia cap professor. Una de les docents em va dir que no patís, que si algun pare o mare demanava per qualsevol persona, els trobarien tots a l'aula de professors. Des de llavors la relació va ser sempre molt bona. Fins i tot el director de La Salle em va fer anar al Vaticà perquè volia lliurar una carta al director general de les congregacions lasal·lianes, que tenien seu a Roma, i sabia que si jo hi anava, la carta arribaria segur.
A més, va ser sardanista i va inventar una nova modalitat.
Sí. Des dels 18 anys que cantava al Cor de l'Ateneu de Manresa. Als descansos dels assajos del cor, un grup de joves m'ensenyava a ballar sardanes i m'hi vaig acabar implicant molt durant la resta de la meva vida. Fins als 25 anys vaig estar aprenent a ballar sardanes, i dels 25 als 65 anys ja vaig entrar a formar part de diverses colles aquí a Manresa. Després, vaig ser professor i, durant aquesta època, vaig inventar la Sardanova, que és un format diferent de la sardana tradicional. Vaig inventar els «punts lliures», que eren unes modalitats diferents dins la Sardanova. Aquests punts lliures s'han expandit i han evolucionat, però em fa content que el precurssor d'aquests punts lliures sigui jo. He tingut sempre gran passió per ensenyar.
I després de tota aquesta vida laboral?
Em vaig jubilar als 65 anys. Ara visc sol, i de tant en tant vaig a casa la meva filla i així estic més acompanyat. Mentre pugui, seguiré vivint sol. Soc autònom i em costaria viure en un lloc que no fos a casa meva. Tinc 3 fills, 6 nets i 5 besnets, que em donen molta alegria i també em distrec molt llegint, sobretot sobre astronomia.
