Molta gent gran de Manresa segur que encara recorden les obres de pavimentació de les carreteres de Vic i de Cardona. A diferència de la majoria, va ser una actuació singular. Primer, perquè en lloc d'asfalt es va utilitzar formigó. En segon lloc, perquè van durar molt i, finalment, perquè la maquinària usada no va ser la convencional. Enguany, fa mig segle de l'inici d'aquella actuació, que, amb el pas del temps, ha convertit aquests dos carrers transitats en els més resistents de Manresa.

Els conductors que circulen per la capital del Bages saben prou bé què és passar per carrers que semblen muntanyes russes o que tenen sotracs que els fan patir per les rodes cada vegada que se'ls troben. Sobretot en els vials per on passa el bus urbà, aquestes deficiències encara es noten més. Les carreteres de Vic i Cardona, però, són un punt i a part. Prop de cinquanta anys després, el seu estat de salut és més que òptim.

El formigonat, amb tren

La pavimentació -des del Pont de Ferro fins al Pont Nou- es va fer en època de l'alcalde Ramon Soldevila i, tal com explica l'arxiver Marc Torras en un article publicat a la revista Dovella, es va poder fer amb formigó en comptes d'asfalt «gràcies a l'ús d'un tren de formigó, propietat del ministeri d'Obres Públiques, que avançava sobre rails i que formigonava entre 150 i 180 metres al dia tot deixant una placa uniforme ja acabada».

L'actuació es va fer per plaques; és a dir, primer una banda i després l'altra. El tren de formigonat va treballar 76 dies. Quan va acabar, sembla que l'alcalde i el primer tinent d'alcalde d'aquells temps van anar al Pont Nou per acomiadar els operaris.

L'historiador Francesc Comas, col·laborador habitual de Regió7, també recordava aquestes obres a la seva sèrie Històries del Bages. Hi deia que «van provocar un gran caos a la ciutat però van ser molt efectives i duradores». Van començar l'any 1969, el gruix es va executar el 1970 i, malgrat la seva importància, no es va fer cap inauguració oficial. Això sí, per la festa major del 1970 es van encendre els fanals que s'havien instal·lat (178), si bé no es van posar tots en marxa. Els trams van entrar en circulació a mesura que s'acabaven.

25 centímetres de gruix

La llosa o placa de formigó té un gruix de 25 centímetres i 4,5 quilòmetres de llargada, i l'esmentada màquina sobre rails per formigonar pesava 12 tones. Pel que fa al pressupost, l'actuació va costar 180.000 euros, la meitat dels quals va aportar l'Ajuntament i l'altra meitat, Carreteres. A banda, va tenir un sobrecost de 36.000 euros per fer les voreres i les vorades, que va assumir el municipi.

Tenir un terra tan resistent, però, genera un interrogant lògic. Què passa quan hi ha una avaria? Feta aquesta pregunta a l'empresa municipal Aigües de Manresa, expliquen que en aquella època es va aprofitar per renovar els serveis d'aigua i de clavegueram i que, preveient això, la canalització de l'aigua es va fer passar per la vorera, i el clavegueram, que normalment va pel mig, entre la vorera i el paviment i, a més a més, se'n va instal·lar un per banda. Remarquen que hi ha algun creuament de la xarxa en algun punt que, si calgués una reparació, sí que obligaria a foradar el formigó.

La reparació del 2006

Això és el que es va haver de fer l'any 2006 per reparar un col·lector que conduïa les aigües residuals en sentit descendent per la Muralla del Carme i que a la cruïlla de la carretera de Vic continuava per aquest vial per enllaçar amb el seu col·lector. El de la Muralla es va rebentar i l'aigua va anar erosionant el terreny fins a generar una cavitat de 12 metres de llarg per 1,3 d'ample al subsol que hauria pogut provocar l'esfondrament de la carretera de Vic a l'altura de la connexió amb la Muralla. Per aquest motiu va ser necessari foradar-ne el formigó, que va ser restituït altre cop amb formigó.