El Pont Nou, anomenat així en contraposició a l'altre pont de Manresa, que va passar a denominar-se Pont Vell, es va construir al segle XIV.
Obtingudes les fonts de finançament, Guillem Artús, que havia promès al Consell de la Ciutat que construiria un pont, es va encarregar de buscar un mestre d'obres, així com els paletes i picapedrers. Com a mestre d'obres, o arquitecte responsable del projecte, es va contactar amb el mestre de cases barceloní Berenguer de Montagut, del qual tenim molt poques referències; només alguns rebuts de cobrament de feines per al pont o despeses de viatges de Barcelona a Manresa. Al cap de pocs anys, es faria responsable de les obres de la Seu i del Carme.
Les obres van començar al cap de poc temps del 1313 perquè un document del rei del 1314 referit al pontatge diu que el pont s'estava aixecant. Com dèiem en l'article anterior, el rei Jaume II havia concedit el dret de cobrar el pontatge a Guillem Artús per un termini de cinc anys, però, com que l'obra es va allargar més anys dels previstos, es va prolongar el cobrament tres anys més. Però va ser insuficient i el rei va concedir dos pontatges de dos anys més cadascun. Per tant, durant dotze anys es va fer servir l'impost. I es deuria acabar pels volts del 1327.
El Pont Nou que veiem actualment no té la mateixa imatge que tenia quan es va construir. Actualment consta de vuit arcs de mig punt, si bé en el seu origen en tenia nou. A la banda dreta es va construir sobre l'arc nou la carretera de Manresa a Cardona, fet que va fer desaparèixer aquest arc, que va quedar cobert pel paviment i, a la banda esquerra o de ponent, es va retocar quan es van fer els accessos al cementiri.
És una construcció feta de carreus de pedra, amb la via plana al mig i amb una lleugera inclinació cap al costat de ponent.
Els arcs presenten les mateixes dimensions en amplada i altura, excepte el del mig, de 21,30 metres de llum i per on -abans- passava el riu.
Una característica singular del Pont Nou és que presenta un tallaaigües fins a la barana que actua com a element de protecció per als vianants.
El pont actual fa uns 140 metres de llargada, però, com hem dit, a la banda esquerra va ser retocat per millorar els accessos al cementiri, i per la banda dreta es va superposar un arc quan es va construir la carretera de Cardona, a mitjan del XIX. Tanmateix, Magí Canyelles, historiador manresà de final del segle XVII, explica el següent: «Lo Pont Nou de la present Ciutat de Manresa está fabricat ab nou archs molt grans, lo qual Pont es de llargaria cent y quince canas».
O sigui que originalment mesurava gairebé 179 metres, fet que el convertiria en el viaducte medieval més llarg de Catalunya.
Així mateix, Canyelles ens fa saber que, al final del segle XVII, la ciutat de Manresa no solia cobrar el pontatge: «y encara que es veritat que la ciutat de Manresa te diferents Privilegis de fer pagar pontatge als passatjers, un del Rey Fernando concedit als 28 de Setembre 1509, altre de Carlos quint concedit als 15 Juliol 1528, [?] no obstant lo thenor de dits Reals Privilegis á la dita Ciutat de Manresa concedits, no usa de las forsas te en virtut de las ditas concessions, ans be usant de la grandesa deixa passar generalment á totas y qualsevols personas sens fer obstagle ni impediment algú ni sens demanarlos una malla».
Diferents reparacions
Al llarg de la seva història consten diferents reparacions per efecte de riuades com les del 1617, 1618 i 1756, entre d'altres. El gener del 1816 van caure les baranes del pont i es van refer com a conseqüència de la guerra del Francès i, durant la retirada de les tropes republicanes, quan a primera hora del matí del 24 de gener del 1939 van volar el segon, tercer i quart arcs del pont. Atesa la importància viària que el Pont Nou encara tenia al principi del segle XX, fou reparat i tornat a posar en servei el 1940.
Amb l'augment del trànsit de cotxes i camions, el pont va suportar durant molts anys el pas de cotxes que anaven cap a Sant Joan, camions cap a la Pirelli i altres fàbriques de la Plana del Pont Nou, l'autobús de Sant Joan; els carros de les escombraries que portaven les deixalles a l'abocador situat al costat del cementiri i els vianants que anaven al cementiri, al Congost, cap al Suanya, Collbaix, Rajadell i Sant Joan. Gràcies als tallaaigües els vianants es podien protegir en aquests espais. La construcció del pont del gas al començament dels 70 va fer disminuir molt el pas de vehicles pel pont, que només podien circular en un sol sentit. El 21 de juny del 2001 es va tancar al trànsit a causa d'un accident de cotxes i llavors va passar a ser només de vianants.
El 9 d'abril del 2013 va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional en la categoria de Monument Històric. Aquesta nominació va anar acompanyada poc després del Pla de Rehabilitació i Reforç Estructural del Pont Nou, que ha consistit a reforçar les bases dels pilars, una nova pavimentació, il·luminació i millora de les xarxes de serveis. Aquestes accions es van executar entre el maig del 2015 i el gener del 2016.
Antigament, el 2 de novembre era costum anar al cementiri a pregar pels morts, i molts feien caritat i encarregaven salms o una part del rosari a la filera de pobres i salmistes que es col·locaven de l'inici del Pont Nou a la porta d'accés al cementiri.
