Els videoclubs, les botigues de discos i les d'instruments estan desapareixent per l'efecte de les vendes on-line. Avui, gegants mundials fan negoci (Amazon, Spotify, iTunes, Netflix, HBO, Thomann...), mentre que les botigues de barri de casa nostra sobreviuen com poden. A Manresa només queda una botiga de cadascun d'aquests sectors. I no perquè la cultura i l'entreteniment ja no donin diners, sinó perquè la forma d'entendre la relació entre el client i la botiga ha canviat de forma dràstica. Ara són les botigues virtuals, espais oberts 24 hores al dia, els que atrauen el client. Aquests comerços són el vestigi vivent d'un model de negoci fracturat.

DeCine, Músicas de Régimen (MDR) i Solans Música. Els tres supervivents manresans. Espais que representen, en certa manera, una generació que de mica en mica va veient com els seus referents són esborrats del mapa. Els tres negocis semblen ara més que mai mausoleus d'una cultura en fase d'extinció; la dels vinils, els CD i cassets, els DVD i els instruments en establiment físic quan tothom acut a Amazon per comprar, mirant catàlegs virtuals. Els ha fet canviar la presència d'Internet, de les xarxes socials, de la pirateria? En essència, no. Les tres botigues funcionen més o menys igual, sense canvis substancials en la seva manera de vendre i promoure el producte. Les indústries culturals marquen el tempo de cada producte, que, com en els supermercats, també tenen data de caducitat. Cada vegada més la gent canvia més ràpid de gustos, vol més coses i les vol més ràpid, tres mantres que van en direcció oposada a la idiosincràsia dels petits comerços.

L'especificitat com a model

Ferran Solans és el propietari de Solans Música, que va començar l'any 1964 com a taller de reparació d'instruments i, 55 anys més tard, continua mantenint el model de negoci. «De fet, nosaltres no venem res per Internet, la nostra pàgina web és merament informativa», explica Solans. No poden competir amb les grans empreses i, davant aquesta dinàmica opten per accentuar les seves posicions, diferenciant-se més de les grans corporacions. Reduir el cercle per sobreviure. Aquesta és la línia d'actuació que han seguit les tres botigues; singularitzar-se dels grans mercats oferint el que aquests no poden oferir: proximitat, confiança, atenció al minut.

«Fa cinc anys que el boom d'Internet es va fer notar. Abans era un espai de consulta, no tant de compra», explica Solans. El gest d'aixecar la persiana metàl·lica, la cura fraternal de tot el material en estoc, el tracte amb el client... «Hi ha molts detalls que fan important la nostra feina més enllà del simple fet de vendre un determinat producte», i és que Solans no només parla com a propietari de l'única botiga d'instruments a Manresa, sinó que ho fa com a petit comerciant. «Durant molts anys els comerços han ajudat a fer barri, a cohesionar la gent, han estat punts de trobada», explica Solans. Els barris estan perdent referents de forma vertiginosa. Les grans superfícies escombren del mapa els comerços que, durant més o menys temps, havien definit de forma genuïna la identitat de cada barri. «Quan sento a parlar de la degradació que estan patint alguns barris no puc evitar pensar en totes les botigues que han hagut de tancar».

L'auge del trap, el reggaeton o el pop comercial han creat una situació complexa per al món del heavy i les músiques alternatives. El que era una moda fa 15 o 20 anys ha passat a ser una música gairebé de culte. Però a Manresa, Músicas de Régimen segueix dempeus (des del 1985) venent tot de productes relacionats amb aquests estils. De fet, MDR va començar venent per correu i va ser més tard que van obrir l'establiment físic. La seva web, a diferència de la de Solans Música, és un punt de venda important. «Especialitzar-nos i que altres negocis tanquessin és el que ens ha servit per continuar tirant endavant», explica Ester Subirana, una de les propietàries de MDR. En un moment d'ofec per a totes les botigues que tenen com a rival Spotify, MDR ha trobat la llum gràcies a tenir un ampli catàleg de productes (molts, de col·leccionista) que ningú més té.

La societat moderna sembla no acceptar els petits negocis, però per sort el que fa uns anys estava en desús ara està tornant a ser moda. Una societat vintage. «Estem tornant a vendre molts vinils, la gent torna a consumir la música d'aquesta manera». Dins la botiga hi ha tot tipus de marxandatge i complements, una altra de les fonts d'ingressos. «Treballem molt per encàrrec, amb col·leccionistes, gent que busca coses molt especials». Dins el seu catàleg hi ha objectes tan exclusius com una litografia firmada per tot Iron Maiden l'any 1995 per 450 euros i una capsa amb 165 singles americans dels anys 70 i 80, per 295 euros.

Per què els clients, tot i trobar tot el que necessiten a Internet, confien en Solans Música? Ja ho diu la seva pàgina web: «Assessorament, venda i servei tècnic en instruments musicals». Ferran Solans camina per l'espai de reparació d'instruments a dalt la botiga, un taller artesanal que, òbviament, els diferencia de les grans empreses. «Nosaltres oferim un tracte personalitzat, cada client té les seves necessitats i ens hi adaptem», explica. De nou, l'especificitat és el que manté Solans dins el mercat, com en el cas de MDR. No voler competir amb Internet, sinó desmarcar-se'n i oferir el que els altres no poden oferir. « No tot és el producte, també hi ha valors com la confiança o estar pel client, són actituds que també hi ajuden», diu Solans.

«De vegades entra gent que ja et diu d'entrada que només ve a mirar i que no pensa comprar res», explica el botiguer. Una situació que ja és rutinària i a la qual respon de diferents maneres, depèn del dia. Sap que no deixarà de passar, que els preus són els que són. «Va a dies. És dur veure com hi ha gent que entra i et fa servir d'aparador per després comprar-ho per Internet». Ester Subirana no s'hi ha trobat explícitament, però està convençuda que hi ha «clients que entren només per saber què volen comprar-se a Internet».

L'ocàs del videoclub

DeCine és un santuari cinematogràfic. Un enorme magatzem dividit en desenes de rengleres amb milers i milers de pel·lícules. A dins, silenci. Valentí Oliveras va comprar fa onze anys la botiga, el seu amor pel cinema és incondicional, i és el seu fill, Sergi, qui porta el videoclub. Ara, quan es veuen més pel·lícules i sèries que mai, el seu és un negoci «amb data de caducitat», explica Valentí Oliveras. La paradoxa de vendre un producte hiperconsumit però en un format obsolet. Resignat, Oliveras fa un recorregut per dins el videoclub, més semblant a un museu que a una botiga. Centenars de clàssics que ni Netfllix ni HBO ofereixen. «El client que venia a comprar aquest producte (films espanyols dels 70 i els 80) ha desaparegut, ara ve amb comptagotes». La majoria de videoclubs s'han de reinventar, buscar nous models de mercat. Ja no (només) val vendre pel·lícules. Oliveras, davant un espai reservat a la venda de gominoles, refrescos i bosses de patates, explica que «abans teníem més productes, però ningú els comprava i els havíem de tirar perquè caducaven». La idea de refer el negoci, muntant-ne un altre de paral·lel és complicada. «Hi hem pensat, però al final si no funciona t'endeutes encara més i acaba sent un pou sense fons», explica Oliveras.

El futur és inevitable. El videoclub està en fase terminal, el nombre de clients, tots fitxats, fa temps que no augmenten. No lloguen a ningú que no estigui registrat. «Lloguem pel·lícules que valen 20 o 30 euros per només 3», diu Valentí Oliveras. Tenir menys clients implica tenir menys robatoris, un dels mals endèmics que han tingut aquests negocis. Els videoclubs han trobat més dificultats que molts altres establiments per sobreviure. No només per la forma com es consumeix el producte, sinó pel que es consumeix. «Cada vegada la gent mira més sèries i menys pel·lícules.» Tot i que les plataformes audiovisuals ofereixin films, les sèries són el que està de moda. La fragmentació del temps i la imperiosa necessitat de consumir empenyen la societat a formats més curts, preparats conscientment per atrapar l'espectador durant hores.

A les lleixes hi ha una gran pila de sèries de les que s'emeten actualment per les plataformes digitals: Juego de tronos, La casa de papel, Stranger Things. Contrasten amb les que, al fons del videoclub, reposen encara temptadores, esperant que algú les llogui, els grans clàssics del cinema hollywoodenc. Humphrey Bogart, Ingrid Bergman, John Wayne. Joc de contrastos. «Al final haurem d'acabar venent per un preu molt baix totes les sèries que tenim, tenint en compte que a Internet les tens totes gratuïtes és complicat fixar un preu competitiu». Sense una legislació que reguli i doni suport als petits comerços, les botigues petites es veuen obligades a malabarismes de tota mena per sobreviure.

Ara, l'objecte ha perdut el seu valor afegit. «Hi segueix havent gent que prefereix tenir la pel·lícula o el CD, però és una excepció», comenta Oliveras. A DeCine durant anys van vendre CD i videojocs a més de les pel·lícules, però ara és inviable. Hi ha el mateix producte que fa sis o set anys perquè la gent ja no el compra, i resulta massa car renovar-lo.» Una lluita perduda.

En canvi, a MDR és precisament l'objecte el que dona valor afegit al que venen. «Tots els nostres clients podrien aconseguir la majoria de la música que venem per Internet, però decideixen venir aquí perquè costa molt trobar un producte tan específic», subratlla Subirana. Cíclicament hi ha productes que, ja passats de moda, tornen a vendre's sense cap motiu aparent. No només el vinil, també el casset o el CD, que en menor mesura la gent demana.

De fet, Subirana subratlla la importància del vinil, el producte estrella de MDR. «Sembla que la gent ha tornat a agafar el costum de gaudir de la música en tot el seu procés, no només escoltant-la, sinó també posant-la». Dins la botiga, una parella remena entre els vinils. La sensació de ser en un antiquari és real, amb tot d'objectes que semblen condemnats a desaparèixer, però segueixen aguantant. El vinil ha tingut sort; sobreviu pel simple fet de ser un d'aquells objectes estèticament desitjats, que donen un toc de gràcia al menjador. Una tendència paradoxal. Mentre es consumeix més música que mai per Internet, el culte al vinil torna a reaparèixer.

Negocis que, en certa mesura, definien una societat; la de les famílies reunint-se al voltant d'una pel·lícula al cap de setmana o la de la gent que buscava l'assessorament personal, el tracte pròxim a l'hora de triar un instrument. Ara, la societat ha evolucionat cap a una on tot es consumeix de forma individual, ràpida i immediata.

En aquesta línia s'expressa Ferran Solans: «És una qüestió on les institucions públiques poden fer poca cosa». Valentí Oliveras tampoc creu que els governs puguin fer-hi gaire cosa. «Mai ha interessat controlar la pirateria, ara ja és un tema de la societat» I la societat sembla que els dona l'esquena, però no només a ells. Les botigues de barri estan en quarantena, i amb elles una sèrie de valors que estan quedant obsolets.