La centralitat de Manresa dins el territori català la van convertir, des de l'època medieval, en un punt nodal d'alguns dels principals camins de Catalunya. Però, el terme de la Manresa medieval, molt més gran que el que té actualment, es trobava travessat per dos rius, el Llobregat i el Cardener.

Calia construir alguns sistemes per poder-los travessar i seguir el camí. Com hem vist en els articles anteriors, la construcció d'aquesta obra d'enginyeria -que exigia una forta inversió del consell municipal- era responsabilitat de la ciutat.

Quan Guillem Artús, l'any 1313, va demanar construir el Pont Nou, va prometre aixecar-lo i arreglar els tres que la ciutat ja tenia, el Pont Vell, el de Cabrianes i el de Vilomara.

El pont de Cabrianes, sobre el riu Llobregat, es va edificar al segle XI en un punt clau de cruïlla de camins que comunicaven cinc pobles: Sallent, Artés, Calders, Sant Fruitós de Bages i Navarcles, i seguia el camí ral cap a Vic. Es va refer el segle XIII i va ser refet de nou el segle XVI per Manresa, quan el rei Ferran li va concedir el dret de pontatge.

De 109 metres a una arcada

Era un pont de cinc arcs d'esquena d'ase amb carreus ben tallats de pedra i calç i que feia 109 metres. Va ser completament reformat el segle XIX per adaptar-lo al trànsit rodat de la carretera de Manresa i Artés, i fou destruït l'any 1939. Actualment, només se'n conserva una arcada i un pilar.

En el cas del pont de Vilomara, sobre el riu Llobregat i a tocar del mas Vilomara, també va ser edificat pel Comú de Manresa.

Manresa necessitava un pas sobre el riu Llobregat ja que per aquest punt passava una de les entrades i sortides més importants, el camí ral que des de la ciutat anava a Barcelona pel coll de Daví.

Per això, a l'època medieval es van substituir els possibles guals o palanques per construccions de pedra molt sòlides que permetessin superar el Llobregat, que baixava crescut moltes èpoques de l'any, amb el que això comportava per als que l'havien de travessar.

Es va construir un pont d'esquena d'ase, amb paredat de pedra sorrenca i carreus ben escairats, i que forma un petit angle al centre del quart tallamar. Estava format per nou arcs de mig punt excepte el quart, que és apuntat. L'arc sisè és el més alt, ja que en condicions normals hi passa el riu, i destaca de la resta perquè els tallamars i contraforts arriben fins a la barana del pont i creen un petit espai triangular, aigües amunt, i semicircular, aigües avall. En aquest arc hi podem veure l'escut de Manresa com a símbol de propietat.

Cal remarcar que el carenat del pont marca el límit entre els dos municipis que el termenegen, el Pont de Vilomara i Rocafort i Manresa.

Es creu que aquest pont es va acabar cap al darrer decenni del segle XIII atès que, com hem esmentat anteriorment, al començament del segle XIV es diu que ja està edificat.

Al llarg de la història ha sofert moltes riuades del Llobregat. Al segle XIV, una gran avinguda el va capbussar i va haver de ser refet parcialment. Una de les més fortes va ser la del 1617. Segons els documents del Consell Municipal, els tres arcs centrals van quedar completament enrunats i va caldre construir una palanca per permetre el pas de persones i animals sobre el Llobregat.

Sis escuts de la ciutat

Però, al cap de pocs anys, concretament el 1621, una altra riuada se'n va emportar la palanca i va caldre refer-la de nou. La reconstrucció del pont va ser responsabilitat del Consell de la Ciutat i els materials bàsics utilitzats foren pedra, fusta, calç, arena i ferro. Va ser en aquesta rehabilitació quan s'hi van posar sis escuts de la ciutat, tres a migdia i tres a tramuntana.

Després d'aquesta reparació, el pont ja no va sofrir transformacions importants, tret del segle XIX, quan es va construir el canal industrial de la fàbrica Jover, que va passar per sota del primer arc. El 1973 es va construir un pont nou, aigües amunt, adaptat al pas del trànsit de la carretera de Manresa al Pont de Vilomara i Rocafort i el 1989 va ser restaurat per la Diputació de Barcelona.

Un altre pont medieval va ser el pont de Rajadell, construït sobre la riera del mateix nom. Aquest pont es va aixecar a la segona meitat del segle XIV, en un moment de crisi econòmica generalitzada, amb forts conflictes socials i una davallada de població molt important com a conseqüència de la pesta negra (1348) i les seves conseqüències.

El pont es va edificar, a prop de Can Poc Oli, perquè el camí ral de Manresa cap a Castellgalí, a Monistrol i a Montserrat pogués superar la riera.

Gual payeres

El 7 de març del 1383, el Consell General de la Ciutat, reunit a l'església de Sant Miquel, va escollir els obrers del pont que s'havia de fabricar a la riera de Rajadell, en el lloc anomenat Gual payeres, i que, segons l'historiador manresà Sarret i Arbós, foren Bernat de Valls i Francesc Matamala, que tenien plens poders per rebre llegats, assignacions i drets de pontatge que la ciutat havia de rebre per aquest pont.

Sembla que aquest viaducte tenia quatre arcs de mig punt. Va ser enderrocat al final de la Guer-ra Civil Espanyola del segle XX i, a diferència dels altres dos, ja no es va reconstruir.