Creu Roja ha alertat que el 2018 els problemes d'accés a l'habitatge i el de famílies que viuen en pisos sense cap mena de condició, molts d'ells ocupats, ha crescut notablement. És una problemàtica a la qual és difícil de fer front. Segons la tècnica d'atenció social de l'entitat, Alba Franch, també són víctimes d'un sistema que els empeny a l'exclusió social.

A què creu que és degut que hi hagi aquesta problemàtica?

Jo penso que el que ha canviat molt el fenomen és el que està passant a l'àrea metropolitana. Per entendre el que està succeint a la comarca, perquè és un tema de comarca no només de Manresa, hi ha dos factors. Un, que els sous són molt baixos i els lloguers són molt alts. Hi ha persones que amb el que guanyen no poden viure en un habitatge digne. I per altra banda, a Manresa estem acollint totes les persones que se senten expulsades de l'àrea metropolitana perquè no poden pagar els lloguers que es demanen. Llavors això ha fet que aquí també s'hagi encarit. Un exemple. Una habitació de relloguer fa 2 anys costava uns 175 euros. Era el preu normal. Ara en demanen 300 o 350 euros, i a vegades has de pagar els subministraments. És clarament un abús que ens dona una idea de la dimensió del problema. Si continua així, la classe mitjana manresana també tindrà problemes per accedir a un habitatge.

I qui creu que és responsable d'aquesta situació?

Algun dia s'hauria de parlar seriosament de l'impacte social que ha tingut l'actitud dels grans tenidors. Parlo d'immobiliàries i dels bancs, que no només s'han quedat molts pisos i els tenien tancats esperant que canviessin els preus. Llavors hi ha qui té la casa dels pares i no l'obre, i això fa que hi hagi molts habitatges dels centres antics tancats. Això vol dir que hi ha un gran parc d'habitatges tancats i tot un grup de gent que no té on anar a viure. Quan parlem de desnonaments a vegades la gent no es pregunta on van aquestes famílies.

Doncs això. On van?

Abans les ocupacions a Manresa es feien d'una manera controlada, per dir-ho d'alguna manera, com en el cas de la PAHC. Ara moltes famílies són pobres però no estan acostumades a viure al carrer ni s'haurien imaginat mai trobar-se en aquesta situació. No saben entrar en una casa. Llavors apareixen bandes. Els paguen uns diners i són els que fan el cop de peu a la porta, connecten la llum i ja poden entrar. Això va començar a Barcelona i ara busquen altres llocs.

No es podia preveure aquesta situació?

No hem sigut prou ràpids. Això es va començar a veure als barris més degradats com les Escodines, barri vell. Estan degradats perquè els hem deixat degradar. A les Escodines fa anys que demanen ajuda. A més a més, és un barri molt maco que podria donar per A molt, però no s'ha fet res. Un dels detalls que es veu als barris degradats és que no hi ha parcs infantils. Hi ha certa deixadesa. Però ara tota aquesta problemàtica s'ha anat estenent al Poble Nou, a Plaça Catalunya... Els que busquen saben a través del Registre de la Propietat on hi ha pisos buits de bancs o immobiliàries.

És el canvi més notable que heu detectat a la Creu Roja?

El canvi més important són les ocupacions, i també que ara és molt normal que hi hagi famílies sense aigua potable a casa. Si la classe mitjana catalana baixa un graó, que és el que ha passat, això vol dir que els nouvinguts encara estan un graó més per sota. Si la població de tota la vida passa a una situació de pobresa, els nouvinguts passaran a una situació de misèria. Això funciona així. Ara fem com si la crisi hagués passat. I no, la crisi ha tingut uns efectes que s'han quedat. Hi ha una pobresa que s'ha cronificat, i si els salaris continuen sent igual de baixos, cada cop es cronificarà més. Els nouvinguts ja no tenen ni possibilitats.

És una situació nova per a Creu Roja?

Pel volum de gent, sí. Sempre n'hi ha hagut, però eren casos molt particulars. Però famílies que no tinguin ni aigua potable, amb els nens que van a l'escola i que hagin de fer mans i mànigues per amagar aquesta situació, això no és normal. Hem baixat un graó.

Tenen xifres sobre aquesta problemàtica?

Nosaltres atenem actualment 40 famílies que viuen en pisos que no tenen aigua potable. Però n'hi ha moltes més. Per la seva situació les famílies es mouen molt. També és veritat que la misèria, moltes vegades, s'aprofita de la misèria. Si tens un espai que està mínimament bé, a vegades et ve algú d'una xarxa i et fa fora per col·locar-hi algú a qui fan pagar. El tema de l'habitatge ens l'hem de prendre molt seriosament. Si algú no té casa no li pots demanar que pugui centrar la seva vida per enlloc. No té ni esma ni per anar treballar, buscar feina... La degradació és molt elevada. I el tema de l'aigua potable és bàsic. Ja és fins i tot una qüestió d'higiene.

Què es pot fer, doncs?

S'hauria de veure molt el paper que hem fet tots. És un tema que es podria controlar millor. Per exemple. Hi ha municipis a la comarca que tenen un parc d'habitatge tancat o deteriorat elevadíssim i que estan ben connectats amb Barcelona. Això és un imant en un moment que hi ha tantes persones que necessiten un lloc per dormir. Ho hem de tenir clar. Qui ha d'anar a dormir al carrer farà el possible per tenir una casa on estar-se. La realitat és que tu i jo faríem el mateix. També hi ha ajuntaments que es resisteixen a fer empadronaments socials perquè diuen que tenen un efecte crida. Però això no és cert. A qui donarà la coça a la porta li és igual si la família que hi entra s'empadrona o no. La diferència entre qui fa empadronament, més enllà del tema humanitari i que és un dret obligat per llei, és que permet saber qui hi ha al poble, nom i cognoms, si són famílies en situació de pobresa, però bona gent o més complicada, perquè una cosa és ser pobre i una altra ser mala persona. I si això no es fa no tenen ni idea de qui hi ha. La situació pot degenerar i segurament hauran d'actuar el dia que hi hagi problemes, i llavors serà massa tard.

Què proposa ?

Per a un ajuntament és molt important mantenir els barris, les xarxes comunitàries. Una de les coses que fa que es generin pors és perquè els veïns no es coneixen. Quan es coneixen tot això es va desfent. És molt important mantenir les xarxes comunitàries. Els barris han de lluir i no podem deixar que es degradin. A més a més hi ha molts menors que viuen en habitatges que no tenen cap mena de condició. És una situació que donem per fet que és normal. I no ho és.