Des del segle XIV fins al segle XIX la ciutat no va tenir la necessitat de construir ponts nous. Les riuades i altres fets van provocar l'esfondrament parcial d'algun d'aquests al llarg del temps i el consell municipal va haver de destinar una part del capital local a reparar-los. Tanmateix, en alguns punts es van habilitar guals o construir passeres per superar els dos rius que envolten el terme de Manresa.

La construcció de la nova carretera de Manresa al Bruc a principi del segle XIX -per enllaçar amb el camí ral cap a Barcelona- va fer que es construís una palanca una mica més avall d'un gual natural. Aquesta palanca de fusta es coneixia amb el nom de la passera de Sant Francesc, perquè es trobava sota el convent dels mínims i la seva església de Sant Francesc.

Però, de tant en tant, no es podia fer servir per culpa de les riuades, i la gent i els carruatges havien de passar el riu a gual.

El 1842 es va formar una comissió de notables de la ciutat que va decidir buscar diners i mitjans per construir «la grande obra del puente de piedra que deberá constituirse cerca del de madera hacia la cruz llamada de Coll Manresa (La Catalana)».

Bàsic per a la comunicació

Mentre s'encarregaven els plànols del nou pont de la ciutat a l'arquitecte barceloní Antoni Rovira Trias, un aiguat se'n va emportar la palanca l'agost del mateix any. Es va refer el pont, per la importància que tenia per a l'arribada de nou trànsit rodat pel cantó del Bruc en direcció a Barcelona o cap a l'interior peninsular, però una nova riuada el maig del 1854 se'l va tornar a emportar.

Per això la construcció d'un pont en aquest punt va ser una de les preocupacions dels diferents ajuntaments de la ciutat a la segona meitat del segle XIX.

Rovira i Trias va ser un arquitecte que va fer grans obres a la ciutat. Així, va fer el plànol de Manresa (1848), a més de la reforma i l'ampliació del Palau de Justícia, el cementiri, la Casa Caritat i va ser, també, el creador del servei de bombers de Manresa.

Es van haver de fer moltes gestions i, al final, es va aconseguir que fos l'estat qui en pagués la seva construcció. El 1877 es va rebre la notícia d'haver-se resolt favorablement l'expedient per construir «lo pont sobre'l Cardoner, devant de San Francisco». Però les obres no van començar fins vuit anys més tard, el 1885, ja que en els acords municipals d'aquell any trobem que el constructor Josep Calveras demanava permís per agafar pedra en un terreny proper a on s'havia d'aixecar el pont, al costat de la fàbrica coneguda amb el nom de Fàbrica del Pont de Fusta (fàbrica Sitges), on fins fa poc hi havia l'hotel Pere III i actualment, despatxos i oficines.

Un procés lent

El setembre del 1887 es van construir els sis grans pilars de pedra i van començar a posar-se els encofrats per construir els arcs. Però tot i així va ser un procés lent i es va acabar el 1891.

Era un pont format per cinc arcs adovellats recolzats sobre els pilars amb uns talla aigües arrodonits als dos costats del viaducte. La planta és recta i sense pendent i amb una barana de pedra massissa.

Des del primer moment van haver-hi queixes per l'estretor. Cal tenir en compte que era l'únic pas que tenien els carruatges per salvar el Cardener venint de les carreteres del sud i de l'estació de tren. El Pont Vell era massa estret i no adaptat -amb la configuració d'esquena d'ase- al pas de carruatges, i al davant de l'estació de tren s'havia construït una palanca només per a vianants per entrar a la ciutat pel carrer de les Piques. Aigües amunt hi havia el Pont Nou, que tenia una amplada suficient per als carruatges però que no estava comunicat pel marge esquerre amb l'estació.

L'estretor del pont

Per això, la premsa de l'època recollia aquesta problemàtica, com podem llegir al diari La Verdad: «Qué lástima, ¿se dirá que sea tan estrecho? Qué lástima, ¿se repetirá no haberlo construido uno o dos metros más ancho? Hallándose el puente metido casi dentro de la ciudad, al pie de dos estaciones férreas, con un movimiento de carruajes muy considerable y que crecerá de día en día, creemos que le faltará mucho para atender a tanto tráfico, cuando su anchura no permitirá el cruce de dos carros algo voluminosos. ¿No sería, pues, mucho mejor prevenir semejantes dificultades, haciendo un pequeño sacrifico por parte de Manresa? [?] No podría hoy la ciudad facilitar algunos elementos cuando es el estado quien sufraga aquella construcción».

Al final, l'enginyer que havia projectat el pont va proposar l'any 1886 treure la barana de pedra i fer un voladís als dos costats i «cambiar las barandas de piedra por otras de hierro que produzcan mayor anchura y por consiguiente comodidad para el paso de los carruajes y viajeros».

Les obres es van alentir i tot i acabar-se el 1891, no va entrar en funcionament fins al 1900, perquè no estava acabada la prolongació de la carretera d'Esparreguera a Manresa des de l'estació del Nord fins al nou pont de Sant Francesc, i tampoc estava enllaçat amb la carretera del Bruc per Can Maçana. En conseqüència, el trànsit de mercaderies i passatgers des de l'estació del Nord s'havia de fer en carretons i a peu.