Després de diferents projectes per fer una entrada digna a la ciutat per la nova porta que va representar la via del tren del Nord l'any 1940, es va començar el pont de la Reforma o de l'estació.
En plena postguerra, com que la ciutat no tenia diners, es va demanar una ajuda econòmica al Servicio de Reconstrucción y Reparación de Regiones Devastadas. Tanmateix, no arribava i l'alcalde franquista Domingo Prunés va convocar les forces econòmiques de la ciutat i va imposar una contribució especial als industrials i comerciants per recaptar 890.000 pessetes, que era el que costava el projecte.
L'acte de col·locació i benedicció de la primera pedra es va fer el 30 de juny del 1940 amb l'assistència de les autoritats militars, religioses, alcalde, regidors i gent del règim.
La primera fase la va fer el Servicio Militar de Puentes y Caminos amb la «col·laboració forçosa» de presoners de guerra que hi van treballar entre els anys 1940 i 1942. Emilià Martínez, darrer alcalde manresà durant la República i de la CNT, va ser uns dels presos que van contribuir a la construcció del pont i al cap d'un temps recordava que «alguns presoners de guerra han de treballar a pic i pala amb un sac de sorra a l'esquena, tal vegada castigat, perquè es diu que havien comès una falta, real o imaginària. Els oficials van amb un fuet a la mà».
Una notícia sobre un accident al diari Manresa informa de manera indirecta del cost de la mà d'obra que va abaratir la construcció del pont de la Reforma. Un camió de l'exèrcit de terra va bolcar en un revolt del Paseo García Valiño i van sortir de la caixa del camió «tres reclusos ocupados en las obras del puente de entrada a la ciudad». Una altra informa que un obrer del batalló va resultar mort.
Al final del 1942 les obres del pont van quedar paralitzades per manca de recursos econòmics, però, com que ja era transitable, es va començar a utilitzar sense que hi hagués una inauguració oficial.
Finalment, i sense haver-se acabat del tot, va entrar en funcionament a final del 1942. El problema era que s'havia fet una gran inversió -en un moment difícil- en una obra que no era viable per al trànsit rodat, ja que entre els dos extrems del pont hi havia un desnivell de 2,5 metres. I el pont va quedar dos metres i mig més alt pel cantó de la l'estació (carretera d'Esparreguera) amb la previsió que aquesta s'aixecaria fins a la cota del pont. Mentrestant, es va decidir construir unes escales provisionals amb tretze graons per salvar el desnivell, de manera que el pont només va poder ser utilitzat pels vianants i tot el trànsit de cotxes, autobusos, taxis, carros, furgonetes i camions va continuar entrant pel pont de Sant Francesc. A l'esquerra del pont en direcció a la ciutat es va construir una petita rampa per on pujaven els carros de mà que feien el servei de transport de maletes i equipatges de viatgers.
El març del 1943 es diu al diari del règim Manresa «se da casi como seguro que dentro del próximo abril comenzaran los trabajos para el levantamiento de nivel de la carretera de esta ciudad a Monistrol, desde el puente de San Francisco y desde unos 160 metros más allá de la estación del Norte con el fin de ganar la diferencia existente en la actualidad entre la citada carretera y el Puente Monumental facilitando de esta manera el tránsito de carruajes por aquella entrada a la ciudad». L'obra no es va fer i aquest bunyol mai va ser reconegut per les autoritats municipals, però els manresans ho veien d'una altra manera, i per això aquest fet va donar origen a la frase «Manresa és una ciutat situada a dos metres sobre el nivell... de la carretera».
La burla de Joan Vilanova
El dibuixant Joan Vilanova va fer burla d'aquest fet amb un acudit que va ser molt criticat per les autoritats municipals i motiu que al cap de poc deixés de fer -per pressió dels poders fàctics locals- els acudits al diari Manresa que feia els dissabtes de manera regular.
El nyap es va arreglar al cap de vint-i-dos anys d'haver-se construït el pont. L'11 de desembre del 1962 l'alcalde Ramon Soldevila va cedir el pont a la Diputació de Barcelona a canvi que l'adeqüés al trànsit de vehicles. Aquesta hi va destinar més de cinc milions i mig de pessetes per condicionar-lo.
Les obres van començar ben aviat. El març de l'any següent es van enderrocar les baranes de pedra a la vegada que es rebaixaven els pilars i es treien els arcs arrodonits del pont, que van ser substituïts per jàsseres de formigó armat amb un desnivell del 3%. El tram central va passar a tenir trenta metres de llum i els dos laterals, catorze cadascun. L'amplada del pont va augmentar fins a catorze metres amb dues voreres laterals de panot.
Reconèixer l'errada
Va ser inaugurat per les autoritats provincials i locals l'11 de desembre del 1965 -al cap d'un any d'haver-ne començat les obres- però la reforma no va servir per criticar els que havien fet el pont. És curiós de constatar que fins que no es va morir l'arquitecte municipal Josep Firmat, el 1961, ningú no va plantejar seriosament la reforma del pont ja que hauria estat reconèixer l'errada i que s'havia fet una gran inversió -la major part pagada pels manresans- en va. Són més que significatives les paraules que va adreçar l'alcalde de la ciutat Ramon Soldevila al governador civil i autoritats el dia de la inauguració. Va dir que reformar el pont «no significa censura para aquellas personas, que terminada la guerra de liberación lo concibieron y realizaron, puesto que obraron guiadas por un elevado espíritu de manresanismo con la intención de, realizado el conjunto de la reforma, dotar a Manresa de una entrada digna de la ciudad, por lo cual merecían un aplauso».
