No va ser la Diada a Manresa amb més gent ni amb més estelades. Només la que onejava a la plaça Onze de Setembre i alguna altra de comptada entre els assistents. En canvi, els discursos de la historiadora Assumpta Montellà i l'alcalde Valentí Junyent van destacar pel to reivindicatiu i la crida a la resistència. Junyent també va insistir a recordar la importància de la unitat d'acció.
Un total de 49 entitats culturals, esportives, veïnals i de nouvinguts, col·legis professionals i partits polítics, entre d'altres, tres menys que l'any passat, van participar en l'ofrena floral, després de les que van fer les autoritats. Primer, el consistori, amb ERC, Junts per Manresa, Fem Manresa i amb la ja sabuda absència dels darrers anys del PSC i Ciutadans, que no estan d'acord amb què l'acte el presideixi una estelada, tal com es va establir per acord de ple el 2013. Després va ser el torn de la delegada del Govern a la Catalunya Central, Alba Camps, acompanyada pels directors de Serveis Territorials, i, en tercer lloc, d'Estefania Torrente, presidenta del Consell Comarcal.
Exposats fins a les 9 del vespre
Va conduir l'acte, que va durar una hora, Montserrat Morera, de TLB Grup. El va obrir el ball d'homenatge a la senyera del dansaire de l'Esbart Manresà Adrià Guitart, acompanyat a la guitarra per Xavier i Carles Serra, i el va tancar l'estampa que ja s'ha convertit en una tradició: la gent fent-se fotos davant l'estesa de rams i panells de l'ofrena floral, que van quedar exposats a la plaça fins a les 9 del vespre, hora en què els serveis de manteniment se'ls van endur.
Després del ball d'homenatge i abans del discurs de l'alcalde Ju-nyent i de l'ofrena institucional, hi va haver el parlament de la personalitat convidada, Assumpta Montellà, autora del conegut assaig La maternitat d'Elna, que va fer honor al seu vessant com a historiador.
Primer, Montellà va traslladar els assistents a l'11 de setembre del 1714. Tot i admetre que el que va viure el poble català va ser una derrota, en va destacar la capacitat per refer-se. «L'endemà, vam fer una cosa que fem sempre, que és enterrar els morts i aixecar la persiana i posar-nos a treballar», conscients que «no trobaríem ni perdó ni pietat, ni molt menys cap privilegi, cosa que es va confirmar al cap de dos anys quan ens va caure el Decret de Nova Planta, amb el qual entràvem en una administració castellana centralitzada i imposada militarment». A partir d'aquí, va repassar alguns fets per demostrar la capacitat dels catalans per sobreposar-se. La posada en marxa, el 1798, per un berguedà anomenat Farguell d'una filadora de 130 pues, mentre que a la Gran Bretanya encara eren de 40. La proliferació de fàbriques a la zona metropolitana -al barri del Poble Nou de Barcelona li van arribar a dir el Manchester català de tantes que n'hi havia-, l'energia hidràulica, les colònies tèxtils. El tren.
«Érem una societat que anava a una altra velocitat. A aquells que ens havien guanyat militarment, els guanyàvem en progrés». Va apuntar que la burgesia estava més pendent de fer diners que de fer política, però que, amb la renaixença literària, «el substrat català va començar a fer bullir una mica l'olla». Com a exemple, va esmentar uns fets que corroboren que la història és cíclica, que va narrar llegint fil per randa la crònica que en va publicar la revista La Renaixença.
La història que torna
L'any 1901, a Barcelona, un acte per celebrar la Diada organitzat per la Unió Catalanista, que va incloure una ofrena a l'estàtua de Rafael Casanova, va acabar amb l'empresonament de trenta participants perquè un «botifler» va alertar les forces de l'ordre. Van ingressar a la presó per «reunió il·legal i per atemptar a la unitat i integritat de la pàtria». El motiu: cridar «visca la independència de Catalunya» i manifestar-se sense haver demanat permís a l'autoritat competent. Al cap de dos dies van ser alliberats i, el dia 15, la ciutat va acollir una manifestació de suport. Hi van assistir prop de 10.000 persones.
El discurs de Junyent, en la seva darrera intervenció a la Diada com a alcalde, atès que l'any vinent el rellevarà Marc Aloy, va fer retornar els assistents al present, i al futur. «Com cada any, aprofitem la commemoració per tornar a manifestar la nostra voluntat de continuar treballant perquè Catalunya sigui un dia una república independent que ens permeti fer front als reptes de futur i llibertat».
«Per recuperar la unitat»
Junyent va recordar de manera molt especial els presos independentistes, «en espera d'una sentència que es preveu molt desfavorable i després d'un judici, deixeu-m'ho dir personalment, vergonyós», i els exiliats, i va demanar tenir-los presents «per seguir reivindicant allò que és nostre, seguint l'exemple de lluita i de compromís que ens han donat». Una bona manera de fer-ho, va remarcar, passava per assistir a la concentració a Barcelona seguint la petició expressada per tots ells en una carta de la qual en va llegir un parell de fragments. Va demanar fer-ho per ells i també «per recuperar la unitat», per l'1 d'octubre i «perquè només el nostre esforç conjunt i la nostra lluita compartida ens ajudaran a aconseguir allò que volem». Ho va acabar amb un «visca Catalunya lliure».
L'himne nacional de Catalu-nya, cantat pel públic assistent junt amb diverses corals de la ciutat, va precedir l'ofrena de les entitats manresanes, que van cloure els nous hereu i pubilla. Una participada ballada de sardanes, també amb l'acompanyament d'agrupacions locals, va posar el punt final a l'acte, en què alguns dels participants i assistents anaven preparats amb la samarreta de la manifestació d'aquest any a Barcelona per anar-hi tot seguit.
