Dolors Gómez (Manresa, 1942) va ser la fundadora de l'escola de cuina Lleure, ara fa 33 anys i, 14 anys més tard, va ser pionera de l'associació Cuineres del Bages, amb l'objectiu de transmetre la cuina tradicional amb productes autòctons de la comarca. De cara a la temporada entrant, Gómez, als 77 anys, ha anunciat que es retira de l'activitat professional, malgrat que assegura que mai es desvincularà de la cuina ni de l'associació. Gómez ha escrit tres llibres: La paella pel mànec (2004), Ciuna per quedar bé. El plaer de convidar (2007) i Les cuineres del Bages (2013), amb pròlegs de Ferran Adrià, Carme Ruscalleda i Joan Roca, respectivament.

Va estudiar Art i es dedicava a la docència. Com i quan decideix iniciar un projecte nou relacionat amb la cuina?

Jo ensenyava arts aplicades i, mentre els meus alumnes rebien les meves classes, de tant en tant m'aturava i els explicava una recepta de cuina que, al final, ja tots reclamaven i apuntaven amb detall. Al final, ells em van començar a encoratjar que ensenyés cuina. Però la persona que em va acabar de convèncer del tot va ser Montserrat Seguí. Gràcies a ella vaig decidir obrir l'escola de cuina Lleure. Era una manera de donar als altres el que jo mai havia tingut: educació de cuina. Soc pràcticament autodidacta i poder transmetre el que he après perquè els altres també ho aprenguin em va semblar molt motivador. I d'això ja fa 33 anys, el 1986. Cap a l'any 2000, algunes de les meves alumnes i jo vam decidir associar-nos. D'aquí surten les Cuineres del Bages, que al llarg del temps hem anat per Catalunya i fins i tot per Espanya i hem estat molt ben rebudes a tot arreu.

Ara, però, anuncia la seva retirada.

Sí. L'escola i l'associació han estat una trajectòria molt bonica de la meva vida però arriba un moment en què el cos et diu prou. Jo seguiria fent coses, però els anys passen i totes ens hem fet grans, l'energia no és la mateixa. Les cuineres sempre m'han ajudat, i mai estaré prou agraïda, ni a elles ni a la comarca, pel compromís amb el projecte i els bons moments que m'han donat i pel poder de convocatòria que hem tingut sempre al territori. Però al final has de seguir la vida amb un altre ritme. Les Cuineres del Bages seguiran existint i l'escola també, tot i que no al meu nom. Estic buscant una persona que prengui tota la responsabilitat i segueixi al mateix ritme i amb la mateixa filosofia amb què portava jo tot el projecte.

Quan es va enamorar de la cuina?

Des de ben petita que m'ha agradat. Jo vaig estudiar a Barcelona la carrera d'arts aplicades. Allà, vaig descobrir que el Josep Lledonosa havia posat una escola de cuina i m'hi vaig apuntar. Era una cosa innovadora que no feia pràcticament ningú aleshores. M'hi vaig apuntar com a entreteniment, però de mica en mica vaig anar sent més apassionada fins a decidir que hi volia dedicar la resta de la meva vida laboral.

I què creu que és el millor d'aquesta disciplina?

Que quan la gent hi entra difícilment en surt. Hi ha moltes persones que diuen que no els agrada cuinar perquè requereix massa temps i paciència. Però a moltes d'aquestes persones, un dia, els ensenyes a fer un plat pas per pas, el proven de fer i els queda bo. Aleshores s'animen i un altre dia et demanen que els ensenyis a fer una altra cosa fins que al final acaben descobrint que saber cuinar i que la gent gaudeixi gràcies a la teva cuina és de les coses més gratificants que existeixen. A l'escola han vingut bastants homes que mai havien cuinat i necessitaven aprendre les nocions bàsiques per sortir-se'n a la cuina i han acabat sent-ne grans aficionats.

Què opina sobre els concursos de cuina, tipus «Masterchef», on els concursants s'enfronten a tècniques culinàries més aviat avantguardistes?

Tot allò que sigui parlar de cuina i donar-la a conèixer significa potenciar-la i això és molt positiu. Com és obvi, els concursants no venen ensenyats de casa per fer aquests plats tan elaborats i fent servir les últimes tecnologies, sinó que allà els ho ensenyen. Això és el que trobo a faltar, que en un concurs o programa de cuina es vegi com els concursants aprenen a fer tot el que després ensenyen a la televisió en forma d'espectacle. M'agradaria que existís un programa, ja sigui concurs o no, on la gent anés a aprendre les bases de la bona cuina, coses que una persona pugui fer a casa seva. Ara bé, si hi ha una cosa que valoro molt d'aquests programes, és que donen a conèixer la cuina i els millors cuiners i cuineres que tenim. Tot això es projecta fora i és un gran encert.

Creu que la cuina d'abans era més bona que la d'ara?

Rotundament no. Abans es menjava amb més contundència i avui la cuina s'ha depurat molt. Es fa una cuina elaborada però amb molt menys greixos, les coccions no són tan llargues, els rostits van desapareixent... També hi ha una conscienciació que va creixent sobre mantenir una bona alimentació. Cal no oblidar que nosaltres tenim la gran sort de tenir la millor cuina del món, que és la mediterrània.

I al Bages, què?

Al Bages he de dir que també es menja molt bé. Hi ha gent molt conscienciada que el producte ha de ser de proximitat i tenim la sort de tenir productes autòctons que ens permeten cuinar amb aliments de km 0. Per exemple, un producte d'aquí que potenciem molt les Cuineres del Bages és el porc ral d'Avinyó, una espècie autòctona del Bages i única a Europa. A més, a casa nostra tenim restauradors de primera línia, no tenim res a envejar d'altres llocs.

A base d'ensenyar, podria dir que ha après alguna cosa?

Molt. Sobretot he après que donar-se als altres és molt gratificant. Deu tenir els seus inconvenients, però jo puc dir que repetiria tot allò que he fet a la meva vida professional, sense cap mena de dubte. He estat molt feliç. He fet amics, he conegut grans professionals en el món de la cuina, he anat als millors llocs a dinar i a aprendre del que menjava, he fet viatges amb les cuineres... Lleure no semblava una escola, sinó que era un espai on l'ambient era immillorable i qui venia hi tornava, sempre. No era venir, fer la classe i marxar, sinó que sempre estàvem de gresca. Tinc els millors records entre aquells fogons. He après que no pots quedar-te res al tinter, sinó que has de pensar sempre en els altres i donar tot el que saps.

Seguirà vinculada a la cuina?

Mai em desvincularé de la cuina. No vull perdre el contacte amb el projecte ni amb les cuineres perquè a mi la cuina m'apassiona i, tot i que porta molta feina, és una gran satisfacció. Sobretot ho és quan veus l'agraïment de la gent i de la comarca respecte d'allò que fas, amb tanta passió.