Juan Pablo Calderón (Bogotà, 1978) és físic i doctor en Observació de Sistemes Socials. Ha vingut uns dies a Manresa convidat per l'empresa manresana E2S per «intercanviar coneixement» i fer una xerrada sobre la seva tasca humanitària a l'Amazones i sobre la preservació del planeta. El científic es guanya ara la vida com a escriptor, impartint tallers i elaborant articles biodegradables i reutilitzables. També ha creat un joc que ensenya a fer preguntes (Ludopoiesis), ha impulsat una empresa d'impressió 3D amb plàstics reciclats i ha organitzat diverses jornades TED a Colòmbia. És el primer cop que viatja a Catalunya.

Què són aquests articles que ha portat a la trobada?

Simbolitzen l'emmagatzematge del coneixement a les cases sagrades comunitàries indígenes ( malocas), fetes amb la fusta d'un arbre de l'Amazones, i també serveixen per menjar i beure. Es fan servir en llocs on no hi ha plàstic. A banda, he portat unes teles de cotó amb cera d'abella i resina de pi que faig jo per embolicar menjar i deixar de generar tants residus. Ho venem en mercats itinerants i amb uns amics ara estem creant una cooperativa, tenim la nostra pròpia moneda social.

Com es viu la crisi climàtica a Colòmbia?

Cada cop n'hi ha més consciència, i ara que el país entra en una nova fase, amb la finalització del conflicte, la gent pot viatjar més i començar a crear nous projectes, amb l'ajuda de la tecnologia, que t'ajuda a organitzar-te. El camp atrau molta gent que s'ha cansat de la ciutat, però que no sap com funciona el camp. Jo mateix vaig marxar fa sis anys i encara no sé sembrar. Per això estem mirant com crear oportunitats a la selva perquè la gent no marxi.

I com es fa això?

És complicat. Les comunitats d'indígenes de l'Amazones tenen whatsapp, veuen vambes i xandalls de marca i volen tenir-ho. També tenen Facebook. Els joves hi veuen coses que els fan venir ganes de marxar. És graciós, hi ha llocs on ni tan sols hi ha cobertura per trucar però la gent té whats-app. Tenen unes riqueses gegants però no les aprecien, no saben comercialitzar-les. Un exemple: a la Chorrera, un lloc de molt difícil accés on només hi arriba una avioneta un cop per setmana, produeixen un pebre vermell ( ají) deliciós. Treure'l d'allà i vendre'l és difícil, i també ho és saber si els faria bé rebre diners pel seu producte. No tenen on gastar-los i sovint acaben emborratxant-se.

Com els afecten els incendis?

Aquest tema el pots veure des de molts nivells. D'una banda, consumim molta carn, molt plàstic, generem molts residus, fem servir molt els cotxes. Tots tenim comportaments que contribueixen als incendis. En una altra escala, veiem que hi ha gent egoista que vol cremar el bosc i la selva per col·locar-hi unes vaques i apoderar-se de la terra. Però és important que entenguem que aquests focs no s'originen només perquè hi ha uns bojos que els provoquen, sinó perquè estem agafant contínuament recursos de la Terra i no li retornem res, no som conscients de l'efecte del nostre comportament. Això passa perquè la gent està molt desconnectada del planeta. Creiem que connectar és obrir el Facebook. Que canviar el món és fer un like o compartir una publicació.

Va fundar una empresa pionera en impressió 3D. Com va?

Bogohack (de Bogotà i hacker) és un projecte nascut d'un grup de persones que no creu en els drets d'autor, que entén que hi pot haver un món amb disseny global i manufactura local. L'objectiu era fer una màquina que tothom pogués obrir, reparar, actualitzar... Així, menys consum, menys residus, menys transport. Vam començar amb una impressora 3D que ens permetia reproduir altres màquines, però ens vam adonar que el plàstic que fèiem servir venia de la Xina i això perjudicava el planeta. Vam provar els plàstics biodegradables i després n'agafàvem d'utilitzats i els reciclàvem. Hem hagut de tancar aquest any per problemes financers i per la competència amb la Xina, que ven a l'engròs i molt més barat.

Així doncs, vostè és hacker?

Hackejar és entendre un sistema i modificar-lo. No s'ha de veure el hacker com un delinqüent informàtic, sinó com algú a qui no li importa saltar-se les regles per obtenir un objectiu, però sense infringir la llei. El hacker no veu lògic que tothom hagi de resoldre el mateix problema. Si jo ja l'he solucionat, ho comparteixo i miro quin és el següent entrebanc.

Ensenyen aquesta filosofia als nens? Com es fa per equilibrar educació i tecnologia?

Organitzem cada any el Kid's Hack Day. Aïllar un nen de la tecnologia no és sa, li ensenyem a no tenir por d'obrir un aparell, que el remeni, que el modifiqui. Però també se l'ha de connectar molt amb la terra, els arbres, la natura... El problema ve quan tu li dones el mòbil perquè no tens temps per a ell. El que necessita és que el guiïn, que el motivin a fer preguntes i buscar coses noves. Internet és molt poderós, però la tecnologia no ho satisfà tot. És important que un nen es tregui les sabates, pugi a un arbre, s'embruti.