Yetzenhia Peña és una refugiada veneçolana. Va començar a rebre amenaces en treballar per a l'oposició, i a Catalunya va acabar a l'hospital per una pallissa d'una parella que tenia d'aquí. Ara viu més tranquil·la a Manresa, on s'ha establert i viu amb el seu fill de 5 anys.
Vostè treballava al principi per a un diari prochavista. Per què va acabar fugint del país?
Treballava per a un diari chavista, però ajudava clandestinament grups de l'oposició. I ho havia de fer d'aquesta manera perquè si no combregues amb el govern et converteixes en l'enemic. Però al final vaig deixar el diari per treballar amb l'oposició al règim de Maduro.
Què va passar a partir de llavors?
Comencen les persecucions. Al districte on vivia tothom em coneixia. Un dia, nosaltres estàvem en un centre electoral i els prochavistes van acordonar la zona i van començar a llençar pedres i còctels molotov. Va haver de venir la guàrdia per treure'ns per la porta del darrere i els meus veïns em van alertar que no anés cap a casa perquè aquella gent eren davant de casa meva. Així que em vaig quedar uns dies a casa d'amics.
I va ser quan va decidir venir a Catalunya?
Sí. I a part, l'oposició ja no tenia recursos per pagar-me i jo, és clar, havia d'alimentar el meu fill. Vaig buscar feina, però ningú em volia contractar perquè em deien que formava part de l'oposició. Com que la meva germana vivia aquí, vaig preparar el meu viatge d'amagat. Només persones molt properes sabien els meus plans.
Però la seva arribada aquí va ser complicada, oi?
Primer em vaig quedar a casa de la meva germana, que té una parella amb fills d'una altra dona. I vaig haver de marxar perquè la seva parella em va dir que, amb la meva presència, podria perdre la custòdia dels fills.
Després va ser víctima de violència de gènere. Què va passar?
Vaig conèixer un home de Santa Coloma de Gramenet. Aquest home és addicte a les drogues i des del primer dia que em vaig instal·lar a casa seva amb el meu fill em va començar a empènyer o a colpejar. Un dia que estava amb els seus amics consumint i estava a punt d'arribar a casa el meu fill, que estava amb la meva germana, li vaig dir que paressin. Es va enfurismar, els amics van marxar i em va començar a apallissar amb força. Vaig poder fugir del pis i vaig cridar per l'escala fins a arribar al carrer, i ningú em va ajudar. Fins que unes veïnes peruanes hi van intervenir. Tenia una ordre d'allu-nyament que ja no hi és, i ara he aconseguit el permís de treball. A Veneçuela rebia amenaces de mort i aquí vaig patir violència masclista.
Ara viu a Manresa.
Sí. Hi estic més còmode que a Barcelona i els lloguers són més assequibles.
