E m trobo més còmode parlant de política». Aquesta frase i un petit sospir contingut van tancar la intervenció de l'expresident del Parlament de Catalunya Joan Rigol al primer dels tres actes organitzats per commemorar el vintè aniversari del Servei d'Acompanyament en el Dol de la Catalunya Central.

L'esposa de Joan Rigol va morir, i del dolor immens i de la reflexió de si això significava una separació definitiva i absoluta va néixer «Amor més enllà de la mort en l'obra filosòfica de Gabriel Marcel» i «Sobre la mort i l'amor».

La sala d'actes de la FUB gairebé era plena dijous al vespre per escoltar una intervenció molt abstracta que va mostrar la cara de Rigol de doctor en Teologia i doctor en Filosofia. També la seva cara cristiana.

El seu missatge va ser d'esperança. Si Gary Oldman va popularitzar la frase «he creuat oceans de temps per trobar-te», Rigol va anar més enllà dient que l'eternitat no és la prolongació infinita del temps sinó la plenitud.

Així que l'amor no és etern, perquè entendre-ho així implicaria mantenir els paràmetres d'espai i temps que amb la mort desapareixen. L'amor és una presència del tu més enllà de les limitacions físiques i de la racionalitat limitadora. Més enllà del temps i de l'espai hi ha l'esperança, que és la confiança que la vida té sentit.

Quan una persona del públic li va demanar si ell entenia que la mort d'un company és diferent de la d'un fill, Rigol li va respondre amb una experiència personal.

Ell era un de nou germans en una família nombrosa. Una germana seva va morir als vint anys i molts anys després, quan la seva mare es moria, es recordava més de la filla morta que de qualsevol altra cosa.

Carles Perarnau, coordinador i terapeuta del servei, li va demanar com pensava que es podia transformar l'enyorança i el dolor en un compromís positiu amb la vida.

Una fotografia

Rigol va respondre que no ho sabia, que en el seu procés va jugar un paper important una fotografia darrera de la qual hi havia una història. Però no volia fossilitzar el record de la seva dona en una fotografia. Va dir que està bé arrapar-se a un objecte si ajuda, però que després cal anar espiritualitzant-ho. De la seva alçada política va deixar un rastre que, de ben segur, va propiciar enteses i va evitar molts conflictes.

Rigol va diferenciar entre pactar i dialogar. Pactar, va dir, és una operació instrumental en què un en vol deu i es conforma amb cinc. Dialogar és una altra cosa. Implica un intercanvi d'estimacions entre un i altre, un exercici imprescindible per ser persona és intentar viure en comunió amb gent de l'entorn.

La cerca contínua d'aquesta comunió és el camí que, per a l'expresident del Parlament, cal re-córrer contínuament convertint l'«altre» en un «tu». Un «tu» del qual l'amor és una presència, participació, compartir, presència no només física sinó espiritual, fidelitat per lligar els futurs en circumstàncies canviants.

La «dimensió espiritual no és retòrica», va dir. Va mirar el públic sense dramatisme i va dir als presents que «jo continuo estimant d'una manera viva la meva dona». I el públic el va entendre.