Què és Espanya? Ontològica pregunta. Segons la Viquipèdia en català, és «un Estat del sud-oest d'Europa». Apuntem: Estat. Però segons la versió en castellà, és un país transcontinental. Apuntem: país. Aviat veurem la importància. Trobem idèntica consideració en anglès ( European country) i en francès ( un pays d'Europe du Sud). En canvi, l'Estat apareix en les versions en italià ( Stato membro dell'Unione europea) i en alemany ( ein Staat auf der Iberischen Halbinsel).

Espanya és també el nom d'una plaça de la ciutat de Manresa. Té com a únics veïns l'institut Lluís de Peguera i l'oficina de Correus. Aquest dijous es va debatre i votar al ple municipal una proposició de Fem Manresa (o sigui, la CUP) perquè deixi de dir-se'n i es dediqui a la República.

Podia haver estat un festival d'afirmació independentista, però va ser un funeral de tercera, trist i amb els cosins barallant-se davant una assistència més que migrada. Al cronista se li aparegué Rutger Hauer a Blade Runner dient: «He vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar-se independentistes en flames a la casa consistorial. Un regidor d'Esquerra més a prop del PSC i de Ciutadans que dels CDR». Es perdran totes aquestes coses en el temps, com llàgrimes en la pluja? A la pel·lícula el personatge mor, però els protagonistes del debat de dijous han sobreviscut. La pluja no cicatritzarà les ferides.

Sí, el regidor Pol Huguet Estrada, que estava molt, però molt emprenyat, va dir a Armand López Ramiro, que compareixia davant el ple en representació del CDR de Manresa: «Em sento més a prop del PSC o Cs que de vosaltres i dels que feu discursos totalitaris». És clar que, uns instants abans, l'Armand li havia dit «fastigós» i «patètic», havia titllat de «surrealista» i «delirant» la seva intervenció, li havia aconsellat «fes-t'ho mirar» i li havia etzibat: «No t'he vist a cap manifestació». S'entén que de les organitzades pels CDR.

Arribava així al seu lamentable clímax un debat que per moments havia vorejat la reductio ad Hitlerum però també van dir-se coses lúcides. Com quan el postconvergent Toni Massegú va explicar que dins dels dos partits del govern hi havia regidors tant a favor com en contra de la proposició. Com quan el socialista Felip González va recordar que el març de l'any passat, en debatre's la mateixa proposta a instàncies de l'ANC, la sala era plena de gent, i aquest dijous era quasi buida. Com quan Huguet va esmentar que els qui el març del 2018 van votar contra el canvi de nom van repetir majoria a les següents eleccions municipals. De fet, són un més: el 2018 van comptar-se 21 vots en contra, i dijous en van ser 22 dels 25 que componen l'Ajuntament.

El debat sobre el tema? Diguem que uns partien de considerar Espanya un estat abans que qualsevol altra cosa, i llevar-li el nom d'una plaça tan cèntrica seria un càstig just a les seves malifetes com a estructura de poder. Uns altres partien de la idea que Espanya és abans -PSC, Cs- o també -JxCat, ERC- el país o la nació amb què s'identifiquen la majoria de ciutadans espanyols i molts ciutadans de Catalunya, i que no es guanya res ofenent-los gratuïtament. El debat transcorria per aquests paràmetres conceptuals, reiteratiu i avorrit -és la quarta vegada que la proposta arriba al ple- però a la segona ronda d'intervencions van saltar les mossegades a la jugular. Huguet va afirmar que als dos eixos tradicionals que organitzen la política catalana -el dreta/esquerra i el nacional- s'hi hauria d'afegir «el que separa els dialogants dels que no ho són». I en aquests darrers hi va posar «els que creuen tenir la raó absoluta». Van aparèixer les teoritzacions acusatòries sobre què i qui és feixista i les llistes d'avantpassats o mentors represaliats pel franquisme. I va treure el nas el nazisme, però ningú no va seguir. És el dar-rer que hauria faltat.

Fem Manresa, que havia presentat la proposició i havia convidat Armand López a defensar-la, va dir que no hi hauria cinquena vegada «almenys d'aquesta manera». És raonable: d'aquesta manera, res de res.