El barri del Xup és la zona més empobrida de barri del XupManresasi es té en compte la renda mitjana per persona, que supera molt poc els 8.500 euros anuals. L'acompanyen en el segon lloc de l'escala començant per baix dues zones del Centre Històric, d'una banda el Barri Antic (carrers Serarols, Pedregar, plaça Major, entorn de l'església del Carme...) i, de l'altra, les Escodines (carrers Sant Bartomeu, Nou de Santa Clara, Caputxins). Les dades, corresponents al 2016, són extretes de l'Atles de Distribució de la Renda a les Llars (ADRL), una nova eina estadística de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) que s'ha posat fa poc a disposició de la ciutadania.

En contraposició al Xup i el Centre Històric trobem el Passeig i Rodalies Segons les mateixes dades, els barris més empobrits de la ciutat formen part del 7% de zones més pobres de Catalunya. Per la seva banda, el Passeig és dins del 8% de zones més riques de Catalunya. Aquesta àrea inclou el tram que va des de Sant Domènec fins a la plaça Onze de Setembre i també el carrer Guimerà, el carrer Carrió, la zona de darrere de la plaça Espanya i el car-rer Primer de Maig, entre d'altres.

L'atles -que conté dades de renda del 2015 i el 2016 (les comentades en aquest text fan referència a les del 2016), construïdes a partir de l'enllaç d'informació de població de l'INE amb dades de l'Agència Tributària, però també de les hisendes forals del País Basc i la Comunitat Foral de Navarra- permet consultar carrer per carrer quina és la renda mitjana per persona o per llar.

Tal com es pot apreciar al mapa, en el cas de ciutats com Manresa, l'atles ofereix la informació per seccions que no corresponen als barris, sinó que són més petites. A banda dels indicadors econòmics de renda per persona o per llar, a través de l'atles també es pot saber quins carrers són més habitats per joves o per gent gran, o en quins hi ha més població amb ingressos per sota dels 7.500 euros, entre d'altres.

Regió7 ha comentat les dades de distribució de la renda de l'atles amb el politòleg manresà Ramon Canal, que treballa com a director del gabinet tècnic de programació de l'Ajuntament de Barcelona. La seva anàlisi de la situació de Manresa segons aquests indicadors econòmics posa de manifest que la zona del nucli antic s'ha anat consolidant des de fa dècades com a zona d'acollida de població migrant, més empobrida, mentre que la població enriquida s'ha desplaçat cap al nord «buscant més llum, més espai i millor mobilitat, ja que cap al riu hi fa més fred i hi ha més barreres geogràfiques», comenta.

«Els rics s'agrupen més»

L'expert deixa anar una idea que val la pena tenir en compte: «Els rics es mouen i s'agrupen més que els pobres». Això explica que els manresans amb més poder adquisitiu s'hagin desplaçat cap al nord i s'hagin establert fins i tot fora de la ciutat, en urbanitzacions com les Brucardes (Sant Fruitós de Bages), Pineda de Bages (Sant Fruitós), alguns barris de Navarcles, Castell-nou de Bages... Els que resideixen a Manresa ho fan, la majoria, als barris de Passeig i Rodalies, Poble Nou i Carretera Santpedor. També a Mion-Puigberenguer, cap al Poal.

El Pla de Bages, unitat fiscal

El politòleg creu que «la ciutat real l'hem d'entendre com el Pla de Bages, perquè Manresa funciona integrada amb els pobles del voltant». El problema és que actua com un paquet social i econòmic, però no fiscal ni polític. Això fa que part de la població manresana que s'ha instal·lat en urbanitzacions i municipis veïns pagui els seus impostos allà i no a l'Ajuntament de Manresa, fet que influeix notablement en la falta de recursos de l'administració per tirar endavant reformes urbanes, «com les que ara tocaria als barris de Saldes-Plaça Catalunya o la Sagrada Família», expressa Canal. «Una part dels diners recaptats s'haurien de poder redistribuir cap a les zones que més ho necessiten. El Pla de Bages hauria de funcionar com una unitat també fiscal».

Per a Canal, però, el cas de Manresa no és aïllat i comparteix panorama amb moltes ciutats de Catalunya, els barris antics de les quals, «si no són àrees molt turístiques o molt riques», han acollit des de fa dècades la població nouvinguda i amb menys recursos. En són exemples Lleida, Manlleu i Balaguer, entre d'altres. Aquest fenomen ha estat estudiat a fons pels professors Oriol Nel·lo i Ismael Blanco, autors del treball de recerca Barris i crisi. Canal els cita per explicar que, arran de la crisi dels anys 2007-2008, s'ha experimentat una segregació territorial creixent, que ha comportat que la gent amb més recursos hagi buscat àrees més separades.

I el politòleg és clar: «Una segregació excessiva no pot garantir la convivència ni tampoc la democràcia». Apunta que quan hi ha segregació, la població més empobrida té menys oportunitats de conèixer altra gent que li podria oferir feina i l'opció de formar-se, és a dir, té menys «capital social». Si a això s'hi sumen les dificultats lingüístiques, són «clivelles socials que s'acumulen». Per contrarestar-les, s'han de fer polítiques. «A Manresa hi ha hagut una voluntat de donar serveis als més necessitats, es va fer un pla de barris que ha anat molt bé, s'ha aconseguit un pacte contra la segregació escolar. Però la ciutat, tot i no ser una de les més pobres de Catalunya, no se'n sortirà sola», afirma.

Redistribució de recursos

El politòleg es fixa també, a partir de la informació de l'atles (segons un altre mapa del 2016), que el Centre Històric de la capital del Bages és una de les poques zones de Catalunya amb entre el 35 i el 45% de població amb ingressos per unitat de consum per sota dels 7.500 euros anuals, és a dir, «un molt alt nivell d'empobriment». Lleida, Balaguer, Tortosa i Salt són altres ciutats que es troben en aquesta situació.

La solució és, diu, que la Generalitat faci polítiques de redistribució de recursos al territori per eliminar aquestes desigualtats, cosa que no existeix actualment, segons Canal. L'expert destaca que Manresa és l'única ciutat de Catalunya de més de 50.000 habitants, no capital de província, allunyada de Barcelona. Acull més població de rendes baixes i mitjanes que els municipis del voltant. Té un nucli que va créixer molt el segle XIX i no es va renovar a temps, fet que va comportar que la gent en marxés. I que no sigui una ciutat turística ni capital de vegueria -la Llei de Vegueries es va aprovar el 2010 però no s'ha desenvolupat mai-, sumat a la situació nacional «de bloqueig» i a conflictes interns, fa que «visquem una important paràlisi i que necessitem una revifada».