«L'humor és una eina revolucionària i no ens podem permetre que ens empresonin el somriure»

Personalment, sempre dic que a la presó ningú hi està bé, però ho pots portar millor o pitjor. En el meu cas ho porto bé. Estic molt actiu i amb la consciència tranquil·la. Al mateix temps, i malgrat les evidents limitacions, intento ajudar en tot allò que puc, entenc la presó com una eina política per transformar la realitat. Continuo reflexionant, escrivint i fent propostes, com Esperança i Llibertat o ara Des del banc dels acusats, amb la voluntat, sempre, de contribuir a la construcció d'una República ètica, justa, inclusiva i solidària. La mateixa voluntat que em va motivar a fer tot el que he fet, i que continua més ferma que mai.

Suposo que malgrat la condemna, un pres ha de tenir una esperança que li permeti veure que pot superar la situació d'estar entre reixes. Quina és la seva?

Visc la vida sempre amb esperança, si ens hem de referir a aquest moment circumstancial, espero que el que estem vivint sigui útil, que serveixi.

Vostè ha revisat el judici, en part a través dels seus dibuixos. Aquesta passió de ninotaire li dona una distància diferent per analitzar tot el que va passar al Suprem?

Durant els mesos a Soto del Real passava moltes estones dibuixant i escrivint, especialment a la sala del Suprem, sobre el que veia, com ho interpretava, i també el que pensava en termes polítics. Quan va acabar el judici vaig veure que tenia diverses llibretes de dibuixos i anotacions, de tornada a Lledoners ordenant tot el que arribava de Soto vaig pensar que donar-hi forma seria una manera de transmetre aquells pensaments, per explicar-me. L'humor és una eina revolucionària, et permet mostrar com són moltes persones i situacions en realitat, i alhora explicar més clarament la cruesa de determinats moments des d'un altre llenguatge. I en tot cas, no ens podem permetre que ens empresonin el somriure. Des del banc dels acusats utilitza el dibuix i l'humor, però és un llibre de contingut polític que va més enllà del judici.

A qui guarda rancor en tot aquest procés?

Des del rancor o des de l'odi no construirem mai res. Crec que l'estratègia o l'actitud guanyadora és la que exposo a Esperança i Llibertat, que breument resumiria en cap alt, mirada llarga, verb serè i mà estesa.

Com és el jutge Marchena en un dibuix de Romeva? I el jutge Llarena? I De los Cobos?

Són persones que han tingut el poder i l'oportunitat per elegir formar part de la solució o del problema, i que haurien d'hagut de comprendre que ni la força ni el dret penal construeixen països ni societats. Al llibre Des del banc dels acusats intento dibuixar alguns d'aquests personatges i també molts d'altres.

A vegades, amb persones a la presó, un té la sensació que es parla de la condemna com si fos una conseqüència inevitable, com si el fet d'haver judicialitzat el procés no hagués tingut aturador fins a la sentència del Suprem. Ho entén? Ha faltat voluntat política?

La Fiscalia i el Tribunal Suprem ha fet tot el possible per negar la crisi governamental i constitucional que té l'Estat. Ha pensat que empresonant persones ho arreglarien. El Tribunal de Comptes ara segueix el mateix camí, perseguint més i més persones. La repressió no s'atura, per molt que fins i tot aquells que celebren la sentència saben que aquesta via no ha resolt, ni resoldrà res. En una democràcia cal entendre que els conflictes s'han de poder encarar de manera ben diferent de com ho ha fet fins ara l'Estat, s'han de canalitzar per la via política, a través del diàleg i la negociació. La manca de voluntat ha estat total, un conflicte de naturalesa política s'ha gestionat fora de tota lògica política. Equivocar-se d'instruments per resoldre un problema equival a impossibilitar-ne la solució.

Malgrat la duresa de la vida en un centre penitenciari, què hi ha trobat Romeva a la presó?

La presó m'ha fet més fort, i també m'ha ensenyat una realitat a la qual vivim d'esquena. M'ha fet conèixer millor el nostre país i la seva societat, i ser més conscient que la voluntat de llibertat i democràcia no pot ser ni jutjada, ni condemnada, ni empresonada, sinó que ha de ser expressada.

I ara, amb el càstig sobre la taula -i altres que sembla que poden arribar a través del Tribunal de Comptes-, creu que hi ha esperances per redreçar tot aquest procés post-1-O?

Ara estem en un moment on a Pedro Sánchez li toca preguntar-se si té interès i coratge suficient per abandonar la via judicial i repressiva, i per avançar en la que comporta primer parlar, després negociar, i finalment arribar a acords. És a dir, la via de la política. Podem comptar més d'una vintena d'intents per encarrilar la carpeta catalana. Tots han fracassat, les negatives han anat sovint acompanyades de menyspreu i humiliacions. Aquest cop potser no serà diferent. Però, els que portem anys reivindicant l'exercici del dret a l'autodeterminació hem de seguir insistint que no renunciem, ni renunciarem, mai al diàleg i la negociació. Aquesta actitud no ens debilita, sinó que ens enforteix.

Els presos, o vostè com a mínim, com han vist la reacció de la societat després de la condemna?

La resposta de la gent, com sempre, ha estat massiva, pacífica i exemplar. Una mostra més de la determinació i el compromís cívic de la ciutadania. La multitud de marxes, actes i manifestacions ens ha emocionat, i només puc agrair el compromís de tanta gent que es mobilitza.

I la reacció política, també la de les formacions a les quals pertanyen.

El malestar i la indignació davant la situació són intensos, profunds i creixents, però cal vehicular-los a un objectiu i transformar-los en una altra cosa més enllà de la protesta o el rebuig, i aquí el paper de les institucions, dels partits i de les entitats és essencial. Cal recuperar la iniciativa. Els partits independentistes han de menar aquest descontentament i malestar, i saber trobar nous camins. Cal interioritzar els aprenentatges dels darrers anys, cal renovar idees i raons, només si sabem dibuixar un horitzó ampli, en què tota la ciutadania es vulgui reconèixer, serem capaços de fer-lo realitat. Si no ho fem correm el risc que l'independentisme deixi de ser un projecte atractiu per si mateix.

ERC es pot dirigir des de Lledoners?

Des de la presó i des de l'exili s'ha de fer política, no podem renunciar a aquestes eines, som presos polítics. Ningú ho posaria en dubte en altres casos, el més evident, sent conscient de les distàncies en cada cas, és del de Nelson Mandela, ningú qüestionaria que la seva presó l'inhabilitava per fer política o per liderar-la, la història si hagués estat així seria molt diferent. En tot cas, Esquerra recentment va reelegir l'Oriol Junqueras com a president i la Marta Rovira com a secretaria general, amb el suport unànime de la seva militància. Als que ens han empresonat per fer política no els hauríem de posar tan fàcil acceptant determinats marcs mentals.

Confia que hi pugui haver un acord entre ERC i PSOE per treure'ls de la presó?

Crec que el problema que existeix entre Catalunya i Espanya és de reconeixement, i el més important en una negociació és diagnosticar les causes dels problemes per continuar el tractament dels símptomes i les conseqüències, com la repressió de l'Estat.

El veu necessari? Si no hi ha acord sembla que només hi pot haver dos escenaris, o un pacte del PSOE amb la dreta o noves eleccions?

El PSOE, amb Podemos, han d'acceptar el repte d'afrontar la carpeta catalana. No fer-ho només comportarà més inestabilitat a l'Estat. En tot cas és el PSOE qui vol ser investit, i s'hauria de moure si vol aconseguir-ho.

I la relació d'ERC amb Junts o amb el PDeCAT, aquesta unitat d'acció, com la veu: possible, impossible, necessària...

És important que les forces independentistes en l'eix nacional és coordinin en les seves accions al Congrés. En aquesta causa ens necessitem els uns als altres, hem d'assumir-ho.

Creu en la unitat, en la unitat d'acció, amb qui? Quin espai s'hauria de definir en el futur immediat o llunyà per arribar a superar amb èxit una situació com la que es va plantejar a l'octubre del 2017?

Avui la centralitat política del catalanisme, que ja és sobiranista, ha ser capaç de seguir construint un projecte republicà, àmpliament compartit, basat en el futur del país. Aquest és el projecte que sempre he defensat i pel qual he perdut la llibertat. Cal abandonar confrontacions essencialistes per guanyar l'adhesió del conjunt de la ciutadania a la construcció d'un projecte lliure, de caràcter democràtic, multitudinari i popular. Un projecte que exigeixi l'assumpció plena de la complexitat i la diversitat interna del país i que es reconegui permanentment obert i permeable. Un projecte, en definitiva, que no és identitari ni nacionalista, sinó que tracta de sobirania política i de posar a l'abast de tothom els atributs de civilitat i ciutadania.

Amb la mà al cor, després de l'1-O i tot el que va suposar, creu que ha canviat res al país que faci que cregui que la independència del país és més a prop ara que abans?

Al llibre Esperança i Llibertat analitzo àmpliament el que ha succeït i com penso que cal afrontar el futur. Hem de prendre el camí recorregut com un aprenentatge. El que sí que és cert és que, avui la gent és més conscient que al davant tenim un estat disposat a tot, el que significa assumir la complexitat del repte, i també que en qualsevol cas és necessari construir consensos tan amplis com sigui possible, i que aquests requereixen temps, paciència, generositat, respecte i empatia. Sempre he dit el mateix aquest camí no serà fàcil, ni ràpid, ni indolor, però és irreversible.